Fidels a si mateixos
Depeche Mode Lloc i data: Palau Sant Jordi (7/XII/2017) El grup britànic Depeche Mode s’acosta a les quatre dècades de carrera instal·lats al cim des d’on fa temps observen sense immutar-se l’esdevenir del pop. Continuen al capdavant de l’actual quintet els tres pilars fundacionals, el teclista Andy Fletcher i els seus dos frontmen, el cantant Dave Gahan i l’ànima del grup, un Martin Gore, autor dels temes més cèlebres, que alterna les guitarres i teclats a més de tenir un protagonisme vocal cada vegada més gran, sigui als cors o exercint de solista, com en la solemne balada Insight i en la també intimista Strangelove. Però la seva veu no pot comparar-se a la del crooner Gahan, que, ajudant-se sempre del peu de micro, es converteix en el taumaturg d’un repertori al qual el seu últim disc Spirit aporta només tres temes, la inicial i contundent Going backwards ,un Cover me fosc i espacial i l’explícita Where’s the revolution amb color vermell i punys alçats.
Però la música que va galvanitzar els seguidors que van omplir el Sant Jordi va ser la dels seus discos clàssics, amb generoses parades a Ultra i Violator, conjugant so electrònic i la corporeïtat d’un rock cada vegada més prominent, amb un bateria eixordador, bussejant en l’essència pop de World in my eyes, l’èxtasi guitarrer de Home, o el falset que corona la progressiva In your room.
L’essència del seu synth pop inicial va anar apareixent de manera intermitent, en Everything counts i en el lament de Stripped, abans d’entrar a la confortable zona final mostrant fidelitat a si mateixos amb els himnes Enjoy the silence, ballable i èpic, i un Never let me down again, solemne i vudú, com a catarsi definitiva. La tanda de bisos la van culminar Walking in my shoes, himne d’estadi a la manera de gòspel futurista, l’eixordador A question of time,entreglamibigbeatiunapoteòsic Personal Jesus, boogie i pregària que no estranya que Johnny Cash versionés, ja que l’agredolça música de Depeche Mode transcendeix els gèneres.