L’èpica del narrador
L’última novel·la de Zadie Smith està narrada en primera persona. És el primer cop que la fa servir. Diu que la tercera pren una posició formal i es confon amb els principis ètics, està elevada moralment. La tercera persona té el punt de vista de la justícia, mentre que la primera pot ser il·lusa, cruel. La paraula jo cada cop és més freqüent als textos literaris. És per les xarxes socials?, pregunta Jordi Puntí a les Converses a La Pedrera. Autors i lectors hem perdut el pudor. Pensem en Karl Ove Knausgård. Segons Smith, aquest jo s’ha devaluat, perquè tothom comparteix els mateixos sentiments i els expressa a internet. El dia de Sant Patrici, com que tothom beu, ningú no reconeix l’alcohòlic, explica. Doncs bé, el nou món de selfies i enginyosos amaga els narcisistes.
La manera de relacionar-nos amb el llibre no tan sols ha canviat en aquest sentit. Smith sap que el seu lector és un cyborg que sempre té un iPad a mà, per això ella no perd el temps a descriure uns vídeos que l’altre podrà consultar tot d’una. Per exemple, si parla de la primera vegada que Michael Jackson va fer el moonwalk, en el 25è aniversari de Motown, sap que el lector anirà a buscar-ho a YouTube. Corria l’any 1983, Fred Astaire en tenia 84, i va anar a casa del llavors jove Jackson perquè li mostràs el pas. “M’agrada aquesta curiositat, aquesta falta de timidesa que tenen fins i tot els més grans, per continuar aprenent”, comenta Smith. També li agrada el talent natural. Però si al principi admires els genis, cada vegada tens més simpatia pels fracassos, “ningú no vol ser Nabokov”. S’aprèn dels mestres, però no són ells qui t’ensenyen a sentir. Publicada per Salamandra, Tiempos de swing parla de ball, d’amistat, d’enveja i d’adolescència. “Els autors haurien de començar a preguntar-se si aquesta etapa de la vida només els afecta a ells o bé a tothom”, apunta en una tercera persona que la manté a distància. De seguida recupera el jo, quan es confessar voyeur mitjançant aquesta capacitat “de desconnexió que els escriptors tenim de nosaltres mateixos perquè els altres puguin sentir-se com et sentiries si fossis un altre”. Smith es donà a conèixer mundialment quan tenia 24 anys, amb Dents blanques. Iés sobretot una teòrica de la literatura, tan aclamada per part de públic i crítica, que espanta recordar que en té 42. Fa classes a la universitat de Nova York, passa les vacances al barri de Willesden, a Londres. “A Anglaterra dues persones per telèfon saben perfectament a quin món pertany l’altra només per l’accent i la manera de parlar”, explica. Als Estats Units, la classificació vindrà donada pel color de la pell.
El públic és majoritàriament femení. Hi ha l’editora Anik Lapointe, l’agent Mònica Martín, els organitzadors Antoni Munné i Montse Ingla, Isabel Obiols, Stefanie Kremser, Núria Cots, Anna Guitart, Ester Pujol. El nom de la protagonista de Tiempos de swing no s’esmenta. El de Qué harás con
el resto de tu vida, de Laura Ferrero, sí. Es diu com l’autora. La seva intenció era canviar-lo quan acabàs la novel·la, però al final no ho va fer, li explica a Lolita Bosch a la Calders, a vessar de gent. Han vingut l’agent Txell Torrent, l’autor Toni Hill, familiars, amics. Bosch està entusiasmada. Ferrero anava al taller d’escriptura que imparteix a la biblioteca Francesca Bonnemaison; el grup va seguir l’evolució de la història fins que van saber que la publicaria Alfaguara, després dels relats de Piscinas va-
cías. Entre el públic hi ha la mare de l’autora, que no és la borratxa que surt al llibre; només se li’n va anar la mà una vegada, a París, quan tenia desset anys, explica Ferrero a l’Instagram. I afegeix que ara li diu: “Ai, la Laura, que es pensaran que sóc jo”.
Desaprendre el que has après per reconèixer-se. És el que pretenia l’escriptor argentí Néstor Sánchez. Havia publicat tres novel·les, era amic de Carlos Barral, la seva agent fou Carmen Balcells. I a mitjans dels setanta ho va deixar tot per ser vagabund, primer a Califòrnia i després a Nova York. Bruno Montané i Ana María Chagra, fundadors d’Ediciones Sin Fin, acaben de publicar (amb un
gust exquisit) el seu Diario de Manhattan, l’únic rastre que queda d’aquell deambular gairebé fantasma. El presenten amb Osvaldo Baigorria, que a
Sobre Sánchez
(Mansalva) li dedica una biografia que és, alhora, una autoficció. Chagra recorda que, a més, Baigorria va ser amic d’un altre Néstor: Perlongher.
“Em va fascinar que el diari de Sánchez estigués escrit amb la mà esquerra, encara que fos dretà”, comenta Montané davant d’un públic on veig Edgardo Dobry, Marc Caellas, Carmen Pérez, David Castillo, Antonio G. Porta. La idea que tenia l’autor, segons Baigorria, era cremar-lo quan arribàs a les cent pàgines. Formava part d’aquell procés per prendre consciència dels propis gestos: no ficar-se les mans a les butxaques, no creuar les cames. “Per Sánchez escriure era un acte d’orgull, per això hi va renunciar”, diu Baigorria. I també: “Escrivia per necessitat i, quan no va tenir aquesta necessitat, va deixar d’escriure”. Quan algú li preguntava per què ja no ho feia, ho resolia així: “Se acabó la épica”.
“A Anglaterra dues persones saben a quin món pertany l’altra només per l’accent”, diu Zadie Smith