Torna DelicARTessen, la gran col·lectiva d’art actual en petit format
La setzena edició de l’esdeveniment reuneix 600 obres de 84 artistes internacionals
DelicARTessen, la gran exposició col·lectiva d’art contemporani en petit i fins i tot mitjà format que organitza anualment la galeria Esther Montoriol, arriba a la seva setzena edició i reuneix més obres que mai. Aquesta vegada són 600, realitzades per 84 artistes internacionals, de les quals se n’exposen 425 als dos pisos d’aquesta àmplia galeria. Les altres esperen la seva oportunitat al magatzem. DelicARTessen és una mostra d’art actual que inclou moltes disciplines i estils. Predomina la pintura –més la figurativa que l’abstracta– i també el dibuix i l’escultura o l’acoblament escultòric, però també hi està representada la fotografia, la instal·lació, la ceràmica i fins i tot hi ha una peça audiovisual. A més, tot i que té caràcter internacional, la majoria dels artistes tenen o han tingut taller a Barcelona o a Catalunya, i per això és un bon reflex de l’art que s’està fent ara i aquí, amb independència de les tendències institucionals.
Les obres que exposa el barceloní Cesc Riera són esplèndides i demostren que una escultura pot ser gairebé bidimensional i encara així expressar uns valors plenament escultòrics. L’exemple més clar és Dimensions, una escultura plana realitzada amb mecano i que penja del sostre. És un trompe-l’oeil constructiu que representa una tercera dimensió i que, a més, estableix una segona relació amb l’espai, que es manifesta quan gira lleument o quan és contemplada des de diferents punts de vista. El de Cesc Riera és art major disfressat d’art menor, com ho han estat algunes historietes gràfiques, des de Herriman fins a Guillem Cifré o Micharmut. Altres peces de Riera són Silenci, que representa un globus de còmic sense paraules, però amb textures blanques i amb intenció escultòrica situant-lo gairebé perpendicular a la paret. Revolution és un mer gir de compàs, i el complementa un petit però valent llumí de metall policromat anomenat Detonator.
La història contemporània es cola a dues escultures de Manel Rubiales, dos gossassos irrisoris i agressius, encadellats en fusta, anomenats Brexit Dog i Maastricht Dog. Altres referències a l’odiadora i odiosa actualitat es troben a Hate is mainstream (Marc Badia). Esther Montoriol ha recuperat pòstumament algunes obres de Manuel De Val, que semblen haver estat realitzades en aquesta anticatalana tardor del 2017. Especialment la titulada Historia de España, un objecte trobat ranci, però lamentablement actual. En altres peces De Val efectuava precisos comentaris sobre el món de l’art, com en el paisatge amb lletres ostentoses titulat Exclusibo (escrit amb be, efectivament), o Easy.
Jordi W. Saladrigas exposa paisatges objectuals, aventures conceptuals i apunts narratius i poètics. Al paisatge hivernal amb figures anomenat The box realitza una distant i distingida incursió en el gènere porno.
La figuració realista i metarealista abunda en aquesta edició, tant en pintures com en dibuixos. Xevi Solà retrata Paul i Vincent com si fossin gent jove d’ara, però en els contextos pictòrics de Gauguin i de Van Gogh, respectivament. Hi destaquen diversos retrats de Marcos Palazzi, com Girl power, la miniatura Pssst oun minidíptic amb referències a Cézanne, i també els autoretrats en forma de díptics de la italiana Moira Franco. De Jabi Machado és notable l’inquietant Hombre regalo, que representa un home cosificat i reduït a mercaderia, i també el rar In-paisaje escena. Jaume Roure, cada vegada més lliure i fluid, pinta olis sobre diferents suports, com un llibre (Mariner), o bé sobre fotografies en blanc i negre, cas de Monument Olimpiades d’Hivern BCN. Nicole Gagnum fa dialogar unes flors carnoses amb camps de color en la sèrie pictòrica Tarde es, amor. Dani Ensesa dibuixa una sensualitat dispersa a Las caricias de la carne con el fuego. Altres pintures en petit format que mereixen atenció són les d’Oriol Arisa (La luz primera), Mari Ito, Jorge Zambrano, Laia Arnau i Thomas Edetun. Completen l’abundant capítol figuratiu els retrats de grup de Sacris (El sueño del buen burgués), les excèntriques pintures de Plácido Romero, Joseba Eskubi i Tomás Morell i les arquitectures recreatives de Març Rabal.
La pintura abstracta hi és representada per les obres de Sabine Finkenauer, Silvia Hornig, Matías Krahn (Activación por simpatía), Víctor Pérez-Porro, Juan Escudero, Rosanna Casano, Sarah West, Mercedes Mangrané i Èlia Llach. Entre la il·lustració i la pintura se situa Leonard Beard, amb una sèrie sobre el canvi climàtic: icebergs amb objectes de confort (butaca, estufa...). El dibuix incorpora elements d’instal·lació en una multihumana Flor que firma Fum. La fotografia inclou obres d’Aleydis Rispa (Cianobacteria), Hiro Matsuoka, Espe Pons i entre d’altres. La selecció inclou ceràmiques de Matilde Grau i una peça audiovisual de Blanca Navas. Galeria Esther Montoriol. Diputació, 339. Fins al 19 de gener.