Qui mana als Balcans?

LA MAJORIA DELS PRESIDENTS BALCÀNICS SÓN POLÍTICS DE LLARGA TRAJECTÒRIA QUE VAN EVOLUCIONAR CAP A L’EUROPEISME EN UNA REGIÓ MARCADA PER TENSIONS HERETADES DE LES GUERRES IUGOSLAVES

Les guerres balcàniques dels anys noranta, aquelles en què es va posar a prova tot Europa amb resultats gens encomiables, semblen quedar molt lluny en un concert de vuit països i territoris que un dia poden estar tots integrats a la Unió Europea. Malgrat tot, els judicis recents a la Haia a criminals de guerra com el general serbobosnià Ratko Mladic o el bosnià croata Slobodan Prajlak (que es va suïcidar enverinant-se davant del jutge) ens adverteixen que la història és lenta, les ferides no estan ni de bon tros tancades i els Balcans occidentals continuen sent un afer molt complex.

El pes dels judicis de la Haia s’ha deixat sentir especialment a la Federació de Bòsnia i Hercegovina, a la República Srpska i a Sèrbia. El Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia deixarà de funcionar el 31 de desembre, però aquí no s’acaba tot. Un nou tribunal, amb jutges i fiscals internacionals, s’ha creat així mateix a la Haia per aclarir els crims comesos contra els serbis per la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo. El Consell d’Europa va assenyalar el 2011 entre un dels seus màxims responsables ni més ni menys que l’actual president kosovar, Hashim Thaçi.

La província de Kosovo, a la qual es va concedir una independència reconeguda només a mitges fa gairebé deu anys (el 18 de febrer del 2008), en una iniciativa patrocinada pels Estats Units, és una espina clavada al cor dels serbis. A Kosovo, la bandera que es va donar al territori, creada mitjançant un concurs internacional, significa ben poc. La de la minoria sèrbia kosovar és la de Sèrbia i els albanokosovars s’identifiquen amb la ensenya vermella albanesa de l’àguila negra, la de l’heroi medieval Skanderberg, i als carrers de Pristina honren Bill i Hillary Clinton i la mare Teresa de Calcuta, que per cert també és reivindicada a Tirana (Albània) i Skopje (Macedònia), on va néixer.

Macedònia, que té la seva pròpia minoria albanesa, no es pot dir davant els fòrums internacionals República de Macedònia sinó Antiga República Iugoslava de Ma-

cedònia perquè Grècia no l’hi ha permès i encara menys que pretengués arrogar-se la figura d’Alexandre el Gran. Grècia ha estat vetant l’accés a la UE i l’OTAN dels macedonis per la qüestió del nom, i això que aquests van imprimir fa uns anys el lema de vocació europeista més bonic vist fins ara. Feia al·lusió a la seva bandera del sol naixent –igualment objecte de disputa amb els grecs– i deia: “El sol també és una estrella” (europea).

Aquests són només alguns dels conflictes –dramàtics uns, anecdòtics d’altres– que arrosseguen les nacions balcàniques i als quals han hagut i encara han de fer front els seus presidents. Les presidències balcàniques són en principi de caràcter cerimonial, però en gairebé tots els casos els que les ocupen han estat abans caps de Govern i tenen al darrere un llarg recorregut polític que ha anat evolucionant des del nacionalisme cap a l’europeisme, i alguns han estat ferms impulsors del camí cap a la UE, com la croata Kolinda Gravar-Kitarovic (amb un currículum sense parió) i l’eslovè Borut Pahor.

Van ser precisament els primers en la ruptura iugoslava, Eslovènia i Croàcia (la segona, de manera cruenta), els que ja formen part de la UE, mentre que la resta arrossega corrupció, desenvolupament insuficient, disputes frontereres, tensions ètniques i/o serioses discrepàncies internes. Així, el procés de Bòsnia està paralitzat des del 2013, sobretot per reticències de la semiautònoma República Srpska. A Sèrbia, si Kosovo pesa, encara més la fidelitat eslava a Rússia. El president Vucic prefereix un estatus europeu de neutralitat que no llanci Sèrbia a l’eix euroatlàntic, una cosa que suposaria rendir-se davant l’origen de tots els mals en la destrucció de Iugoslàvia, el desembarcament de l’OTAN als Balcans.

Cal recordar que Eslovènia i Croàcia van ingressar en l’Aliança Atlàntica abans que a la UE, i també ho han fet Albània i Montenegro, aquest últim país el juny passat després de trencar la federació amb Sèrbia el 2006. Els Estats Units van instal·lar a Kosovo, el 1999, una base militar enorme, Camp Bondsteel, a prop de la frontera de Macedònia, on per cert la seva ambaixada és l’edifici més gran de Skopje. I ara des de Washington alguns tornen a agitar el fantasma rus a la regió. Però serà la també balcànica Bulgària, amb la seva presidència de torn de la UE, la que provarà de donar impuls a la integració amb projectes en finances, energia i infraestructures.

Kosovo és una espina clavada a Sèrbia i el seu president és sospitós de crims de guerra Grècia ha vetat Macedònia a la UE per utilitzar aquest nom i per arrogar-se la figura d’Alexandre el Gran