“En aquest país ja es pot ser famós sense saber fer res”
Eduard Fernández gaudeix aquests dies de l’èxit de Perfectos desconocidos, comèdia incisiva d’Álex de la Iglesia en què comparteix cartell amb Ernesto Alterio, Belén Rueda, Eduardo Noriega, Juana Acosta, Pepón Nieto i Dafne Fernández. Té més protagonisme a la sèrie La zona, de Movistar+, on exerceix de policia competent i una mica amargat. Un altre any triomfal per a un actor de trajectòria àmpliament reconeguda. O no? Ell, home sincer com n’hi ha pocs, reconeix que té una espina clavada amb els Goya. I, encara que ja n’hi han donat un parell, li agradaria emportar-se’n algun altre. Però no és que l’obsessioni: l’important a la seva vida és actuar. Si és possible sense que aquells que només busquen la fama el deixin treballar en pau.
En Perfectos desconocidos encarna un cirurgià plàstic amb secrets de parella. Molt convencional. Li va aquest tipus de paper o se’ls estima més èpics? Tots tenen la seva cosa. Si un personatge em fa mandra o el veig amb prejudici, així que em poso a interpretar-lo començo a entretenir-me i se’m passa. Em dic: ‘El que li passa a aquest és tal cosa i pensa això o allò altre’... M’hi fico de ple i en gaudeixo. M’agrada el meu ofici!
Aquesta última pel·lícula és molt coral però amb duels . En aquests casos es parla de competència entre actors. Ha pensat alguna vegada: ‘Jo, aquest me’l menjo’ o ‘Aquesta vol robar-me pla’? Alguna vegada m’he trobat amb un actor o actriu que acaparava la càmera. Em sembla molt baix. No s’ha de fer. És lleig. Cadascú ha de fer la seva feina. Jo soc un paio d’equip. Tinc clar que quan em contracten per actuar en una pel·lícula la meva funció és ajudar el director a explicar el que li ve de gust. En cinema has d’anar colze a colze amb els altres. Si el que porta la il·luminació et dona una certa llum, potser ja expressa molt del que tu necessites expressar. És el que m’emociona del que fem: gent de diferents oficis que en sap molt del seu àmbit i treballen en comú per aconseguir una mateixa cosa. Preciós.
La gent jove i amb fam de triomf tendeix a aquesta mena de disputa amb els consagrats? No distingiria entre joves i grans, sinó entre els que volen fer d’actor o actriu i els que van a buscar altres coses, com aconseguir la fama i treballar-se el photocall. Ara n’hi ha molt, d’això. Però tenim l’avantatge que en aquest país ja s’ha instaurat l’ofici de famós. Parlo de persones que surten a la tele perquè són famoses. Poden no saber fer res. És fantàstic.
Ho diu amb ironia, esclar.
Veig formidable que estigui diferenciat l’ofici dels famosos. Així no es fiquen en la meva feina.
L’han nominat als Goya deu vegades i n’hi han donat dos. Se sent tractat justament? M’hauria vingut de gust guanyarne algun més, per alguna pel·lícula. Potser l’hi van donar a un company a qui no l’hi havien atorgat l’any anterior encara que s’ho mereixia, i així el compensaven. Passa molt en
els premis. Però sí, francament m’agradaria emportar-me algun Goya més. Fa molt que no en guanyo cap (des de l’any 2003).
La capacitat d’interpretar li resulta útil en la vida?
No m’ho sembla. Quan vaig estar un temps veient una psicòloga, ella em deia que els actors som complicats perquè mentim molt bé, fins i tot a nosaltres mateixos. Potser sí. Però al final, amb l’edat, comprens que hi ha una taula rasa que ens iguala a tots i que per ser més feliç has de ser menys mentider, més net; anar a l’essencial de la vida.
Em crida l’atenció que em digui això del psicòleg.
Perquè em sembla molt natural. I entre els actors és molt comú. Treballes amb material humà, amb material sensible. I és bo coneixe’s un mateix; conèixer les trampes que et pots posar per enganyar-te; identificar el guió de vida que tens i t’han marcat els teus pares, i veure si algunes coses es poden revisar. Un professional que coneix bé com funciona la psicologia et pot ajudar a deixar de fer algunes coses o a deixar de complir part d’aquell guió. És com una part de la cultura general. És bo reconèixer com funcionem els humans; adquirir eines per administrar les relacions, que és una cosa en què tots tenim tantíssim per aprendre.
I l’humor no ajuda?
Començo a pensar que la comèdia és el gènere més profund i complet. Et permet fer un pas enrere i veure la humanitat amb una mica de distància; veure amb perspectiva la manera de comportar-nos els homes i les dones.
El vaig conèixer al Brasil, en el rodatge de la minisèrie del pare Casaldàliga, Descalç sobre la terra
vermella. Em va dir que ell l’havia marcat. L’influeixen els seus personatges? Allò va ser excepcional. Perquè el pare Casaldàliga ho és. I coneixe’l va ser un esdeveniment únic en la meva vida. Ell tindria molt a ensenyar als polítics d’ara, sobretot pel que fa al valor de la paraula.
No li agraden aquests polítics.
No sé si n’hi ha cap amb veritable pes moral, que sàpiga parlar i convenci. Uns et poden agradar més que d’altres, però no se’n veu cap que impressioni.
És un actor de pont aeri entre Barcelona i Madrid. Com ha viscut el conflicte pel referèndum? “Francament, m’agradaria endur-me un altre Goya: fa 14 anys que em van donar el segon i últim” “Em dol que els independentistes s’hagin apropiat de la nostra festa nacional, la Diada” Amb molta angoixa. No soc independentista. Em dol haver sentit que no podia anar a la festa nacional del meu poble o nació. A poc a poc, em vaig adonar que es tractava d’una festa independentista. I, com que no volia que em comptabilitzessin com el que no era, ja no hi podia anar. Em sembla francament lleig i se’m posa malament des del punt de vista personal. Trobo una barbaritat que això es promogués des del Govern. Es governa per a tothom. Pel que fa al que hem viscut els últims mesos, crec que en aquest procés cap a la independència haurien d’haver estat impecables i no ho van ser. Respecte al Govern central, governar és parlar. Això també ha faltat, i ha sobrat això de ficar gent a la presó.
Un altre assumpte de lamentable actualitat és l’escàndol Weinstein. A Espanya hi ha hagut algunes queixes per abusos sexuals. Creu que n’hi poden haver més? Els tinc un respecte absolut, a les dones. Vivim en una societat masclista i això ho tenim instal·lat al cervell. Per això ens poden semblar normals alguns gestos que no ho són gens. Ho penso molt, entre altres coses perquè tinc una filla. L’altre dia em va explicar que li havia clavat un mastegot a un paio en una discoteca perquè li havia tocat el cul. Li vaig dir: “Ole, filla meva, així m’agrada!” Quant a aquest escàndol: aprofitar-se d’una posició de poder per obtenir un favor sexual, amb una promesa pel mig com pot ser la d’un paper en una pel·lícula, això ho trobo realment greu, molt porc. No es pot permetre. I no, aquí jo no ho he vist en el meu entorn ni m’ho han comentat, la veritat.
Tornant a la seva feina, ara el podem veure en una sèrie, La zona. No sé si el debat sobre si les sèries són o no cinema està superat. Jo crec que sí. A mi el suport tant me fa. El que vull és explicar una bona història, i no m’importa si és cinema, sèrie o teatre. Com si són titelles, encara que d’això en sé menys. Les sèries, a més, poden dignificar una mica la televisió, i això està bé.
Alguns actors es plantegen passar a l’altre costat de la càmera. A vostè li vindria de gust? Sí, sí, pot ser sí. Vaig estudiar direcció abans que interpretació, a Barcelona. I als 15 i 16 anys veia tres pel·lícules al dia a la Filmoteca. Prenia apunts i feia fitxes. M’encantava. La inquietud hi és, i vull explicar històries. Però necessito motor; que algú comenci i jo llavors ja segueixo. Fer un curt estaria bé, d’entrada. Però em costa d’arrencar.
És una mica gandul?
Es tracta d’una cosa pitjor. Tinc una autoexigència tan alta que res no pot estar al nivell de la gran obra que voldria i hauria de fer. Puc començar, però, si no és el màxim, ho deixo.
Pot sonar a supèrbia.
Hi sona, hi sona, esclar que sí.
No podria intentar alguna cosa amb una mica d’humilitat?
Sí, bé, però llavors hauria d’anar a la psicòloga perquè m’ho digués: “Fes alguna cosa encara que no sigui un deu, Eduard”. En fi, sí, potser podria fer un curt sense més ni més. Potser ho faig. Seria bo per a mi.
Doncs queda dit i escrit.