El músic insurrecte
Mikis Theodorakis va rebre un homenatge el mes de juny passat en què mil veus van cantar les seves peces més famoses davant 50.000 espectadors a l’estadi del Panathinaikós d’Atenes. El músic, que té 92 anys, encara va dirigir un parell de composicions pròpies, assegut en una cadira de rodes. En ell conflueixen les virtuts de l’artista contemporani compromès amb les causes dels més febles. Perseguit i empresonat al llarg de la seva vida, ha servit el seu país com a diputat i ministre, sense deixar d’alimentar una immensa obra musical que abasta des de cançons d’arrel popular fins a les més elaborades simfonies orquestrals.
Nascut el 1925 a l’illa de Quios, just davant de Turquia, de petit va viure una infantesa itinerant a causa de les destinacions professionals del seu pare, funcionari del Ministeri de l’Interior. La passió per la música va ser prematura i als dotze anys va començar a escriure les primeres cançons. Va començar a estudiar música a Patres i Pyrgos. A Trípoli va fer el seu primer concert. Tenia disset anys. Llavors els alemanys i els italians ja havien ocupat Grècia. Al formar part de la resistència va ser detingut per primera vegada. Va patir tortures i va iniciar una llarga trajectòria de persecucions en les quals fins i tot es va arribar a prohibir la difusió de la seva música. El 1941 va compondre El capità Zacaries que es va convertir en un himne contra la invasió. Va estudiar harmonia, contrapunt i fuga, a més de direcció d’orquestra, al Conservatori d’Atenes on es va graduar el 1950. Després de casar-se amb Myrto Altinoglou, el 1954 va obtenir una beca per estudiar al Conservatori de París on va perfeccionar coneixements amb un mestre d’excepció, Olivier Messiaen. Theodorakis ja tenia diverses obres en cartera i amb una d’elles, la Suite núm. 1 per a piano i orquestra ,va guanyar la medalla d’or al Festival de Moscou, presidit per Dmitri Xostakóvitx. Al cap de poc Darius Milhaud el va proposar com a millor compositor europeu en un certamen nord-americà.
Les adversitats per les quals va passar el seu país van barrejar-se amb la tasca artística, primer la guerra civil que no es va resoldre fins al 1949, i després la dictadura dels coronels (1967-1974). Theodorakis va compondre bona part de la seva obra a la presó, com és el cas de la Primera Simfonia. El seu interès per la música folklòrica i popular li va obrir un nou horitzó creatiu. El 1968 va ser confinat amb la seva dona i els seus fills, Margarida i Iorgos, en un poble de muntanya del Peloponès. Després va ser deportat en un camp de concentració. El 1970 es va poder instal·lar a París, on va conèixer Pablo Neruda, fet que més tard va originar la composició del conegut Canto General.
Theodorakis va tornar a Grècia el 1974 i per encoratjar la unitat es va mostrar favorable a Konstantinos Karamanlís, davant el temor d’un nou cop d’Estat. El 1990 fins i tot va formar part del govern de Konstantinos Mitsotakis com a ministre sense cartera, per fer front als anteriors escàndols del socialista Andreas Papandreu. El 2011 unes declaracions antisemites van causar un fort enrenou, encara que ell es referia especialment al lobby jueu nord-americà.
L’obra musical de Theodorakis és eclèctica i prolífica. Ha compost bandes sonores, entre les quals és molt recordada la de la pel·lícula Zorba el grec, amb el seu emblemàtic sirtaki, i la del film Z de CostaGavras. A més de música de cambra, simfònica i de ballet, ha escrit cançons, oratoris, música escènica i òperes. S’ha inspirat en els personatges grecs: Medea, Fedra, Les Troianes, Electra, Antígona, Lisístrata, Ifigènia, Èdip, Orfeu, Eurídice... El 1992 va compondre la música per a la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona.
Potser la imatge que quedarà de Theodorakis serà la d’un compositor de combat, però té uns principis artístics sòlids. Considera que la base de la música és la dansa, el ritme i l’harmonia, però que no hi ha res a fer sense inspirar-se en la cançó popular, perquè la gènesi parteix sempre de la melodia, les altres coses són tan sols construcció. Ell és el déu que li faltava a la mitologia.
Al juny, amb 92 anys, el compositor encara va dirigir un parell de peces pròpies, assegut en una cadira de rodes