QUINA FESTA LA D’AQUELL ANY
Ah, els feliços anys vint! Europa es despertava del son de la violència amb ganes d’oblidar el malson, com si allò no hagués passat mai, ni mai més es pogués repetir. El 1925 va ser l’any en què es va fer més visible la gran festa en què s’havia convertit París, la capital oficiosa del continent. Un París ple de nordamericans, que serien els artífexs de la seva idealització. Una de les principals, la ballarina negra Josephine Baker, que el 2 d’octubre va fer la seva primera funció parisenca al Theatre des Champs Elysées. No es tractava d’un espectacle qualsevol: en diversos moments apareixia nua de cintura cap amunt ensenyant els pits, mentre ballava el xarleston amb un ritme vertiginós. El moment cabdal era quan ho feia abillada només amb una faldilla de bananes que amb prou feines cobria la seva prima i bonica anatomia. Es diu que el públic va caure en el paroxisme, presa de l’excitació, i la fama la va portar per tot el continent, fins i tot a la mateixa Alemanya, triomfant a ciutats com Munic, la pàtria del nacionalsocialisme.
Ernest Hemingway, un altre nord-americà parisenc d’adopció, diria que Josephine era “la dona més sensacional que ningú havia vist mai”, sense que això molestés la seva dona, Hadley. L’escriptor va dedicar aquell any al seu Festa, novel·la d’oportú títol que transcorre a cavall de París i Espanya, amb un protagonisme especial dels Sanfermines, que havia visitat juntament amb la seva dona un parell d’anys abans. Aquesta obra el consagraria, encara que també posaria fi al seu matrimoni, quan va entrar com a tercera en discòrdia la periodista Pauline Pfeiffer, decisiva en la determinació de Hemingway de firmar contracte amb l’editorial Scribner, que publicaria l’obra. Pfeiffer va traspassar la ratlla de l’amistat amb la família, i va acabar per convertir-se en la seva amant. Són coses de la festa, ja se sap.
Però és que tot era art i passió en aquell París abocat a la sensualitat i l’estètica. A l’Esplanada dels Invàlids s’obria l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives, que donaria lloc al fastuós moviment de l’art déco, cridat a perdurar. Al seu
atelier parisenc un Pablo Picasso consagrat va pintar aquell any La dansa, obra amb la qual deixa enrere el cubisme i s’enfila al moviment surrealista. El quadre, amb cossos femenins desconjuntats, com rient-se de les representacions tradicionals de les ballarines, tenia una clau oculta. Representava el drama amorós del seu amic el pintor Casagemas, que s’havia suïcidat anys enrere al no ser correspost per la model i musa Germaine Gargallo, que més endavant seria amant del mateix Picasso i al final acabaria casada amb Ramon Pichot, que va morir precisament l’any en què el malagueny pintava el quadre. I és que ell patia remordiments per l’embolic i, a més, en aquell moment ja vivia una relació molt deteriorada amb la seva dona, la ballarina russa Olga Khokhlova. En definitiva, en el quadre hi ha immortalitzada l’altra cara de la festa, la ressaca amorosa de l’excés parisenc.