El piano bruixot
No era un home, era un bruixot. I sent un bruixot era també un piano. I, sens dubte, era solar, malgrat certs ulls negres de dona lluna que li va crear Mariaelena Roqué. Vull parlar del foc, de tots els focs de Carles Santos, que eren més ritual que espectacle. I vull parlar-ne perquè no he oblidat mai una de les seves cerimònies i també perquè als focs de Santos jo sempre hi vaig voler veure mites o llegendes gregues batudes pels vents de Tràcia. I va amarar la terra al voltant de la pira funerària en què cremava el cos de l’heroi. Vull parlar del foc perquè acabo de veure el cadàver de l’artista iconoclàstic que, entre altres coses, va saber explicar-nos la Mediterrània, que a més de filòsofs ens ha donat l’oli, el vi i el llagostí de Vinaròs. I el porró, aquell porró compartit que és tan important com les fugues de tietes, al piano que ja dominava quan era petit. Santos va entendre que havia de parlar amb el seu propi llenguatge, sacsejant l’escenari i espantant, només una mica, uns burgesos que presumien de sensibilitats i talents que no tenien. Burgesos de Barcelona, falsos adoradors de Tàpies, que ja no existeixen, perquè ara l’espècie dominant és la dels nou-rics barroers. Burgesos que van pretendre ser directors de cinema o músics avantguardistes. I va ser en aquella Barcelona burgesa amb pretensions intel·lectuals, cinematogràfiques i musicals on va aterrar un dia, procedent de Vinaròs, un llagostí vital, irònic i vestit amb camisa de quadres anomenat Carles Santos. I ho va posar de cap per avall. És a dir, que el de Vinaròs tenia molt talent. Potser per això no va poder estrenar