Carles Santos

El de Vinaròs tenia molt talent; potser per això no va poder estrenar mai al Liceu

Bach o les polifonies de Tomás Luis de Victoria.

No havia vist mai un mort tan mort com Carles Santos. Això vol dir que, malgrat les notícies que m’arribaven d’ell, no vaig voler acceptar mai que aquell talent desbocat, despentinat i vital, que tants escenaris va sotragar, podria desaparèixer algun dia. Intento explicar aquí l’impacte que vaig tenir quan vaig veure el taüt auster i el seu cos cobert amb una mortalla negra que semblava voler intensificar la mort. Només el seu potent cap d’august genial, descobert, semblava voler negar la realitat evident. A Santos, que, segons la dona amb gat, va lluitar per una actitud, un llenguatge, un ofici i una humanitat, el vaig conèixer gràcies a Joan Brossa. Va ser ell qui el va convidar a no quedar-se en geni, al piano de sempre, al piano que agrada als pares i les mai una òpera al Liceu.

Em pregunto si per homenatjar Carles Santos degudament algun artista serà capaç de concebre una cosa semblant a aquella pira funerària, però festiva, que ell va plantar en una plaça de la lleidatana Agramunt. En aquella ocasió van ser dotze els pianos que van cremar per evocar l’amic mort, el pintor Josep Guinovart, que també era solar. I a més d’aquells pianos cremant amb intenció pagana, és a dir, religiosa, no van faltar sopranos i mezzosopranos grasses i boniques, que expliquen millor la vida que els desamors suats amb collaret de perles de tres voltes de Maria Callas.

A Santos, com Brossa, l’obsessionava la creu cristiana. I el piano, ai, el piano li va robar el carrer de la seva infantesa, que llavors era el millor regal que se li podia fer a un fill únic.

Gràcies, Carles.