El violí virtuós de totes les músiques
NASCUT AL LÍBAN DE FAMÍLIA ARMÈNIA I NACIONALITZAT ESPANYOL, ARA MALIKIAN ÉS UN DELS VIOLINISTES MÉS HETERODOXOS I ESPECTACULARS DE L’ACTUALITAT
Veient-lo amb la seva gran cabellera, la barba descurada, la roba texana i les botes, els tatuatges i els braçalets i anells de plata vella, podríem dir que es tracta d’un rocker, del vessant heavy metal. Però Ara Malikian és un músic de formació clàssica, guanyador de prestigiosos concursos de violí, que ha actuat amb destacades orquestres i directors i que ha gravat bona part de les obres per a l’instrument més complicades tècnicament –els Capricis de Paganini, les Sonates i Partites de Bach, peces de Ysaye i Sarasate...–.
Esclar que Malikian és molt més que un músic clàssic destacat. A diferència de la gran majoria dels seus col·legues, ell és capaç d’interpretar els estils musicals més diversos amb el mateix virtuosisme, emoció i desplegament d’energia amb què aborda Vivaldi o Falla. Així, s’ha convertit en un dels violinistes més heterodoxos i espectaculars de l’actualitat, que actua amb èxit per tot el món amb el seu grup de músics.
La vida de Malikian, nascut a Beirut però d’origen armeni, està unida al violí des d’abans fins i tot de néixer. “El meu avi no era músic, però un amic li va regalar un violí i així va poder fugir de la persecució turca dels armenis fent-se passar per membre d’una orquestra. Agraït a aquell violí, va voler que el meu pare fos violinista i ell va començar a ensenyar-me’n a mi de petit amb aquell mateix instrument, que encara conservo”.
El pare de Malikian era un gran amant de la música clàssica, però les dificultats al Líban el van portar a tocar sobretot música tradicional armènia i àrab, i va arribar a ser acompanyant de la cèlebre cantant libanesa Fairuz. Malikian va beure d’aquella triple influència i als 15 anys –va ser la persona més jove que ho aconseguia fins aleshores– va accedir amb una beca a l’escola superior de música de Hannover i després va completar els estudis de violí a la prestigiosa Guildhall School londinenca. “Durant els meus anys de formació, per guanyar-me la vida també em vaig dedicar a tocar en cabarets, on em demanaven tota mena de música, i en casaments jueus. Jo no soc gens practicant, encara que se suposa que la meva religió és la cristiana ortodoxa armènia. Però a Alemanya em veien cara de jueu i així van començar a demanar-me que amenitzés casaments jueus tocant música klezmer i temes ídix, que, juntament amb la música zíngara, són dels repertoris de música per a violí més importants i que m’inspiren més”.
A finals del 1998 Malikian es va establir a Madrid. “M’havia deixat la meva parella i es va cremar el meu pis a Alemanya per un curtcircuit, així que vaig decidir fer un canvi. Havia estat a Espanya fent alguns concerts i m’havia agradat, així que vaig decidir provar sort a Madrid”. Aviat la seva gran preparació li va valer perquè el contractessin com a primer violí de la Simfònica de Madrid, l’orquestra del Teatro Real, una feina que va mantenir durant vuit anys.
Nacionalitzat espanyol, Malikian ha combinant la feina com a solista amb orquestres simfòniques amb moltes altres col·laboracions d’allò més diverses: amb el guitarristes de flamenc José Luis Montón, amb els bailaors Joaquín Cortés i Belén Maya, amb el grup de rock Extremoduro, amb el raper Nach, amb l’Ensemble Nuevo Tango, amb l’aclamat espectacle de música i humor de la companyia Yllana
PaGAGnini, amb els compositors de música de cinema Alberto Iglesias o Pascal Gaigne...
Finalment, fa tres anys va decidir deixar de treballar amb orquestres, abandonar el circuit tradicional de concerts de música clàssica, del qual no té gaire bona opinió. “Molta gent en continua vivint i ho respecto, però és un món tancat, mafioset, ple de prejudicis, arrogància, regles anacròniques... Les orquestres treballen com si fossin funcionaris, als directors se’ls idolatra com si fossin déus...”.
En el seu intent d’arribar a l’elit d’aquest món, Malikian reconeix haver patit menyspreu i racisme: “L’acudit més habitual era: què portes a l’estoig, un violí o un kalàixnikov? I, esclar, com pot tocar bé Bach un libanès!... Finalment em vaig adonar que hi havia una altra manera de fer música, un món més lliure en el qual he trobat la meva veu i, sobretot, la meva felicitat”.
En la seva gira actual Malikian combina les seves pròpies obres, de les quals diu que “són com jo, tenen influències de molts llocs i cultures”, amb peces de Bach o Paganini i versions de temes de Bowie, Hendrix, Radiohead o Paco de Lucía. Els primers mesos del 2018 l’esperen concerts en Pekín, Xangai, Londres, Berlín, Buenos Aires i Moscou, però abans, per Nadal, tornarà actuar a Barcelona (26 i 27 de desembre, Auditori Fòrum) i Madrid (29 de desembre, WiZink Center).
“El món de la música clàssica és un món tancat, ‘mafioset’, ple de prejudicis i d’arrogància” Per Nadal torna a Barcelona i Madrid amb un concert en què barreja Bach i Bowie amb obres seves