La capsa de Pandora i els silencis trencats
Emmanuel Macron continua donant la mà com un hipnotitzador amb maneres de la banca Rothschild. Aquesta setmana a Algèria les donava de dues en dues, com si tragués a ballar els algerians. I els deia als joves que superessin traumes, que no ell sinó França –aquesta era la sinècdoque feta servir per Lluís XIV– vol tractar-los de tu a tu, sense condescendència ni paternalisme: una cosa molt semblant al que reclamen les dones a les quals Time ha dedicat la portada. També hi ha aquí un joc lingüístic, una personificació monumental: no són elles les protagonistes de l’any sinó “el silenci trencat”. Concepte i poesia. Macron i
Time viuen en el mateix camp semàntic, al canal del you ,oenelde Netflix, i per això no suen. Ho corrobora un altre Emmanuel, Carrère, el rei de la no-ficció, l’escriptor que ens va sacsejar amb L’adversari, ens va enamorar amb Una novel·la russa i gairebé ens va fer resar amb
El regne. A la revista Letras Libres, premi Nacional de Foment de la Lectura, una petita illa de paper comandada per Daniel Gascón amb bon gust i mestissatge literari, l’escriptor publica la crònica d’una setmana
Sigui un miracle polític o un miratge, tothom està d’acord que Emmanuel Macron seduiria una cadira
amb el president, a qui va acompanyar en diversos viatges oficials. Prèviament havia estat publicada per The Guardian, però Gascón ha aconseguit la versió original íntegra.
Carrère explica que, en el fang de la desgràcia antillana causada per l’Irma, tots marcaven la humida aurèola sota l’aixella menys Macron, impecable camisa blanca del matí a la nit. “Al veure’l, vaig recordar els crèdits inicials de la sèrie The young
pope, on Jude Law avança de perfil amb una sotana immaculada, com sobre un núvol, a càmera lenta, ingràvid, i en un moment torna cap al públic per picar-li l’ullet. Macron pica l’ullet sovint. Me’l va picar a mi. Al marge del que pensem d’ell, al marge que vegem el seu adveniment com un miracle polític o com un miratge destinat a dissipar-se, tothom està d’acord en una cosa: seduiria una cadira”. Alerta amb personatges anomenats magnètics. Alguns en surten ben parats, és l’exemple d’Obama, però la majoria amaguen trampa. L’excés d’encant mata. Aquell jove de petites patilles que s’afegia a l’equip de François Hollande guanyant un 90 per cent menys que sent banquer, ha començat a desinflar-se. Encara que, a diferència de l’“home normal”, com s’autodefinia François, Emmanuel ven maneres de superheroi.
Recordo la mitja nit en blanc que vaig passar quan em va trucar la guàrdia pretoriana de Karl Lagerfeld minuts després que el telenotícies francès es fes ressò d’una entrevista que acaba de publicar a Espanya, en la qual titllava Hollande d’idiota, per gravar amb més impostos la indústria del luxe. Va haver de matisar: la culpa sempre la té el context. Aquesta setmana Lagergeld va rebre un homenatge encavalcat al seu Hamburg natal durant la seva desfilada, a la Filarmònica d’Elba, denominat Métiers d’Art, un homenatge als brodadors de la Maison Lesage i l’Atelier Montex, o els barretaires de la Maison Michel. Cada invitació anava acompanyada de la tradicional gorra marina Elbsegler. Lagerfeld creu que Hamburg, molt més interessant que Berlín, és la nova capital europea, i la va reivindicar, confessant-se un estranger a la seva ciutat natal.
El dissenyador de Chanel només llegeix poesia en versió original. En música, a la manera foixiana, l’exalta el nou i l’enamora el vell. A tall d’obertura per a la seva desfilada, l’orquestra va interpretar La Paloma, del basc Sebastián Iradier. Va ser un homenatge a la seva mare, la dona més important de la seva vida. Lagerfeld és l’únic modista del món que treu a desfilar el seu xofer i guardaespatlles ben plantat, Sébastien Jondeau, i que converteix la seva gata en objecte de desig d’editores de moda com Suzy Menkes o Carine Roitfeld. Lily-Rose Depp, Kaia Gerber i Tilda Swinton van exercir de muses, al costat de Kristen Stewart, una de les activistes del feminisme més mediàtica.
Qui ens havia de dir que precisament en l’era Trump, qüestionat en campanya pels seus deliris masclistes, s’obriria la capsa de Pandora amb una allau de denúncies que visibilitzen l’assetjament sexual? A
Time apareixen rostres tan coneguts com els d’Ashley Judd, Angelina Jolie o Gwyneth Paltrow, però també rostres anònims, com els de la congressista californiana Jackie Speier o la netejadora d’hotel Juana Melara. “Inclouen totes les races, totes les classes socials, totes les ocupacions i pràcticament tots els racons del món. La seva ira col·lectiva ha provocat resultats immediats i impactants”, argumenta la capçalera. A Espanya, Ana Pastor va entrevistar Leticia Dolera, que es defineix en el seu compte d’Instagram com a “feminista i matazombis professional”. L’actriu i directora va denunciar que li havien tocat un pit. Però a Espanya no es donen noms, i algunes de les afectades no volen alimentar el morbo. Tot i això, els seus ja són a les tertúlies del fetge. És terra de carnassa i ous carlins.