Sobreexcitació
Puigdemont construeix un relat sentimental, el de David contra Goliat, el del poble que restitueix el seu líder en el càrrec que li va ser arrabassat. I no està disposat a donar suport a un president d’ERC tan fàcilment.
Carles Puigdemont construeix un relat sentimental, el de David contra Goliat, el del poble que restitueix el seu líder polític en el càrrec que li va ser arrabassat a l’octubre.
Dos factors van portar el Parlament a aprovar una declaració unilateral d’independència. El primer és l’íntim convenciment de Carles Puigdemont ,pera qui la secessió no forma part només del seu ADN polític, sinó també personal. Trair-se a si mateix i a ulls de la resta és doblement difícil. El segon és l’agra disputa per l’hegemonia de l’independentisme entre Esquerra i els hereus de Convergència. Cap dels dos no podia quedar per darrere de l’altre en convicció i gosadia. Les dues circumstàncies van desembocar en la DUI. Aquestes eleccions, convocades gairebé sense temps per digerir tot el que ha passat, se celebraran marcades també per aquelles dues premisses: el caràcter imprevisible del president destituït i la lluita intestina entre els dos grans partits que defensen la secessió.
L’independentisme es presenta a aquestes eleccions en estat de xoc després de l’abrupta proclamació de la república sense continuïtat i de l’entrada a presó dels seus dirigents. Vivim cada elecció quotidiana sotmesos a un bombardeig d’estímuls sentimentals, la política s’ha convertit en terreny adobat per a l’apologia i la hipèrbole i una societat políticament estressada com la catalana és molt sensible als missatges d’alt contingut emocional. Puigdemont ho intueix i per això ha construït un relat de resistència. S’erigeix en el David que combat Goliat, amb el qual es poden identificar molts electors més enllà d’unes sigles o d’unes altres. Amb unes credencials independentistes tan o més lluïdes que les d’Oriol Junqueras, Puigdemont reclama suport als votants per donar una lliçó a Mariano Rajoy tornant a col·locar el president destituït al càrrec que legítimament li correspon a través de les urnes. I aquest discurs l’està ajudant a retallar distàncies amb Esquerra.
Per això, els republicans ja han advertit que pot ser el president legítim, però no el president executiu, és a dir, el que mani de debò, ja que no podrà anar ni a la seva investidura. Aquest detall no intimida Puigdemont, que ha assegurat que tornarà a Catalunya si aconsegueix la presidència, per la qual cosa exigirà als republicans el seu vot en cas que l’independentisme sumi majoria absoluta. I això és tant com dir que l’expresident no està disposat a donar el seu suport a Junqueras o a Marta Rovira en cas que ERC guanyi els comicis. Fins i tot ha manifestat al seu entorn la seva disposició a provocar noves eleccions si els republicans el menystenen. Sap que en el moment que hi hagi un nou president de la Generalitat, el potencial polític del seu exili a Brussel·les s’anirà apagant.
Puigdemont llança en aquesta campanya un missatge que no està tot perdut. Però, una vegada més, no hi ha pla més enllà del dia històric, en aquest cas el 21-D. El programa de la seva candidatura, Junts per Catalunya, no pot ser més eteri. Assegura que aquestes no són unes eleccions per elegir un president perquè ja n’hi ha un, sinó per “restaurar la democràcia”. I per construir la república, sense explicar com. Assegura que es revocaran les causes pendents com si això depengués del Parlament o del Govern, i conclou: “Només des d’aquestes premisses es pot obrir un diàleg amb el Govern espanyol”. Aquesta és tota la seva proposta.
El programa d’ERC és una mica més prolix, però també ambigu. Planteja un diàleg “amb l’Estat espanyol i les institucions europees per fer realitat la república catalana”. I com que implícitament s’entén que aquesta via no tindrà gaire èxit, mentrestant s’anirà avançant “cap a una sobirania financera cultural social judicial...” que seria com continuar construint les estructures d’estat. I es buscarà el suport dels comuns i altres moviments socials per aconseguir un referèndum d’autodeterminació. La contradicció és evident: si cal aconseguir un referèndum és que no va ser vàlid l’1-O... i què passa amb la república proclamada en funció d’aquell resultat?
Els dos partits s’obliden que el dia 7 de setembre, en una tempestuosa sessió parlamentària, van aprovar la llei de transitorietat jurídica que, en teoria, s’hauria d’aplicar després de proclamar la independència, segons el seu full de ruta. Aquella norma havia de guiar els primers passos de la república i en ella es preveia que ja es podria sol·licitar la nacionalitat catalana, que es negociaria el deute amb Espanya, que se subrogarien els funcionaris estatals o s’anul·larien els processos penals a polítics sobiranistes.
Els dos partits assumeixen, així, de manera implícita un nou escenari, però amb extrema timidesa perquè necessiten conrear l’esperança entre els seus votants i, a més, competeixen entre ells. En espera del desenllaç de la batalla per l’hegemonia independentista, els últims compassos del procés hauran abonat el terreny per convertir Ciutadans en una força amb aspiracions d’assolir la presidència. Fa cinc anys era un partit de nou diputats, la sisena formació del Parlament. Segons els sondejos, ara pugna per ser la força més votada. És l’altra cara de la sobreexcitació emocional en què votarà Catalunya.
El programa de JxCat no pot ser més eteri: es parlarà amb l’Estat només si abans es “restaura la democràcia” Fa només cinc anys, Ciutadans va aconseguir nou diputats; ara aspira a ser la força més votada