Escenaris complicats
El diari reflexiona sobre el dia després de les pròximes eleccions autonòmiques del 21-D, i també enalteix la cultura pactista d’Alemanya, camí de la gran coalició.
La situació dels animals és dramàtica”. (I la dels divorciats per Nadal tampoc no és cap bestiesa, amb tota la meva admiració per les bestioles). La frase resumeix el programa del Pacma per al 21-D, entre les propostes il·lusionants i rumboses del qual, d’aquestes que sorprendrien Brussel·les, hi ha la de crear una Conselleria de Defensa Animal. El procés fa pinta de perjudicar el Pacma perquè l’elector no té clar si als animals que viuen a Catalunya els convé desenvolupar la República, una tercera via o anar a la seva, com la gata dels meus veïns.
Jo hauria de votar Pacma per dues raons sentimentals: la memòria de Joselito –l’únic ésser viu en la meva era de divorciat que va entrar a casa per quedar-se– i la reivindicació electoral que els “animals de companyia” tinguin accés a tots els restaurants i locals de lleure (animal de companyia que és un).
El programa electoral del Pacma no es mulla sobre el monotema, i temo que la indefinició els passarà factura, de manera que seran més a prop dels 29.700 vots de les autonòmiques del
Hauria de votar Pacma per Joselito, un agapornis sense parella amb el qual vaig conviure abans que fugís
2015 que dels 60.000 a Catalunya en les legislatives del 2016.
I ho sento per Joselito, un agapornis que em va endossar el meu fill i els drets del qual ningú no defensarà, a diferència dels que voten pensant en besoncles, nets i amistançades de postguerra amb piset a l’Eixample.
Si hagués existit fa uns anys una Conselleria de Defensa Animal, avui continuaríem junts, desafiant alegrement la teoria de que un agapornis –“au (...) que manifesta forts vincles de parella”– necessita companyia i un senyor de la meva edat també. Va ser una distracció irreparable. Amb l’arribada del bon temps, se’m va ocórrer que durant el dia i en la meva absència, Joselito estaria més al seu aire fora del seu habitacle (no era una gàbia, soc animalista!). La bestiola tenia devoció per la part alta de la biblioteca, però tornava a la seva llar pel menjar (ull, no vull dir que fos un interessat). Un dia de calor, vaig oblidar tancar la terrassa i al tornar a la nit –la recordo molt bé perquè venia d’una gresca heroica–, Joselito no hi era. I no va tornar mai. Quin buit! Si hagués existit la Conselleria de Defensa Animal, amb els seus delegats comarcals, el seu servei d’atenció telefònica en català i castellà les 24 hores i unes unitats especialitzades dels Mossos –una altra proposta del Pacma–, jo hauria pogut alertar de la desaparició –Joselito no em va abandonar per una agapornis sinó perquè la nit el confonia– i mobilitzar els recursos públics per localitzar-lo, abans que alguna gavina –elles no en tenen la culpa, cal impulsar un programa de reeducació– li llancés l’ull i el bec.
Quina pena que el Pacma pugui fotre’s una nata el 21-D i no sigui a temps de prohibir el foie-gras –un altre punt electoral–, menja cunyadista!