Els cartells del 21-D
Llàtzer Moix analitza un per un els cartells electorals de les set candidatures amb representació parlamentària. I la seva conclusió és eloqüent: “Si algun lector ha arribat fins aquí, pot ser que em retregui: ‘Molt criticar, però... se li ocorre alguna cosa millor?’. Doncs un lema que assenyali la gran prioritat a Catalunya avui, com ara ‘Reconstruïm la convivència i l’economia’”.
De vegades somnio unes campanyes electorals sense mítings d’estètica Gürtel, sense proclames altisonants, sense promeses després incomplertes. Campanyes en què l’insult al rival cedeixi pas al compromís fiscalitzable per la ciutadania. Campanyes més barates, en què els partits es limitin a penjar el seu programa a internet i a enganxar quatre cartells. Amb això n’hi ha prou per decidir el vot. Sobretot, amb els programes. Però com que els que se’ns ofereixen de cara al 21-D són desiguals, i n’hi ha de molt imprecisos i subordinats a la circumstància personal del cap de llista, em conformaré aquí amb analitzar els cartells.
ERC. Al cartell d’ERC destaca el lema “La democràcia sempre guanya”, sobre una foto de Junqueras que no dissimula l’asimetria de les seves parpelles. El lema és una obvietat, tret del cas de les dictadures. Però no li falta intenció: pretén identificar la proposta d’ERC amb la democràcia. Com si ERC en fos el paladí únic. Això és fals, per més que ERC ataqui a la democràcia espanyola per frenar l’il·legal 1-O, i enalteixi la pròpia malgrat actuar sense prou majories i trencar la llei. Hi ha una altra lectura d’aquest lema: dona per fet que ERC guanyarà.
Junts per Catalunya. Al cartell de JxC llegim “Puigdemont, el nostre president”, sobre la seva foto amb abric, jersei d’exiliat i corbata semioculta, ressò institucional d’un polític en fase rebel. El lema no enganya: del que es tracta és que guanyi Puigdemont, el president que va voler portar Catalunya a la preindependència però la va tornar a la preautonomia, fent malbé la convivència i l’economia catalanes. En circumstàncies normals, aquests assoliments són causa de dimissió i retirada. En les nostres, un trampolí al martirologi i l’agressivitat verbal. Aquest és el “nostre president”? O és el seu? N’hi ha més: aquest cartell ha estat criticat per la semblança sospitosa amb el de Catalunya En Comú Podem. També s’assembla al de Junqueras: Puigdemont no mira als ulls al votant.
Ciutadans. “Ara sí votarem”, sobre la imatge juvenil d’Arrimadas, entre el fons taronja i el cor amb les banderes catalana, espanyola i europea. O sigui, entrepà de candidata amb doble ració de marca. El lema és fluix: diu que ara votarem de debò, com si no ho féssim unes tres vegades –generals, autonòmiques, municipals– cada quatre anys, o cada menys, vista l’afició catalana a avançar-les. A més, hi ha hagut consultes extra. Per què diu doncs Arrimadas “Ara sí votarem”? Per subratllar que les consultes del 9-N o l’1-O no eren vinculants ni la del 27-S, un plebiscit. Això els indepes, entre els quals no rascarà un vot, ja ho saben. Els seus, també.
PSC. Bust d’Iceta amb senyera sobre fons blanc, amb el lema “Solucions ara, Iceta!” en majúscules vermelles. L’aposta personal és clara: cap altre lema no inclou el nom del candidat. Potser perquè cap no ha defensat tant les virtuts de la política catalana –seny, racionalitat, pactisme– durant el procés sobiranista. No és la millor foto d’Iceta, que sol exhibir naturalitat i aquí llueix un rictus com a somriure. El lema està ben orientat. Mira endavant, prioritza les solucions i les associa a la seva persona. Però el signe d’admiració indueix a confusió. Si la mida superior suggereix que pot desdoblar-se –“Solucions! Ara, Iceta!”–, l’efecte és pertinent. Si es llegeix com a únic –“Solucions ara, Iceta!”– sembla que apressi un romancer.
PP. García Albiol, amb militants i banderes espanyoles, sobre el lema “Espanya és la solució”. La seva expressió és somrient, i no adusta i fatxenda, com la que utilitza per verbalitzar amb dificultat les seves desqualificacions barroeres. Encara que, com les seves nèmesis Junqueras i Puigdemont, tampoc no mira de cara. El lema té més d’idealització que de realitat. De fet, Espanya no és la solució, és part del problema. El hashtag LaSolucióÉsPP resulta redundant i forçat.
Catalunya En Comú Podem. Domènech, en bicolor, amb el lema “Tenim molt en comú”. El somriure és franc. El lema busca l’empatia del votant. És l’únic cartell que
Els programes són desiguals i alguns estan molt subordinats a la circumstància personal del cap de llista
especifica la condició de “candidat a la presidència” del seu titular, potser a causa d’uns sondejos adversos. Com el de Puigdemont, aquest pasquí renuncia a la policromia sense apostar pel blanc i negre: queda diluït, sense grapa.
CUP. Cartells sense rostre de candidat amb el lema “Dempeus!” i el missatge que no recularan. Unilateralitat i contumàcia en la radicalitat.
Si algun lector ha arribat fins aquí, potser em retreurà: “Molt criticar, però... se li acut una cosa millor?” Doncs sí, un lema que assenyali la prioritat absoluta de Catalunya ara mateix, tipus “Reconstruïm la convivència i l’economia”. Com? Aplicant-se als candidats la recepta d’Amiel per a la democràcia: més saviesa i menys orgull.