LA GRAN VICTÒRIA DE TUNÍSIA
Una pel·lícula sobre una noia violada per tres policies és una metàfora de com les dones a Tunísia defensen amb dents i ungles els drets conquerits amb la revolució
Una p l·lí ula so re a noia vi ada er tres po cies una metàfora de com dones a Tunísia defensen els drets conquerits amb la revolució.
No és una pel·lícula fàcil de digerir i l’acomodador del cinema Parnasse, l’atrotinada sala de l’avinguda Burguiba, no dissimula: “Li ha agradat? –s’encongeix d’espatlles– . Me n’alegro. Bon soir”.
La Belle et la meute (La Bella i la gossada), de la directora Kaouther ben Hania, ha posat el dit a la nafra a Tunísia, primera i única flor de la primavera àrab. Basada en fets reals, relata la història de Mariam, una universitària que és violada per tres policies i pateix tota mena d’humiliacions i amenaces quan intenta denunciar-ho. La càmera la segueix, en nou plans seqüència, una nit de malson per comissaries i hospitals en què s’enfronta a la manada. Aquí no són només els violadors sinó també tots els que els protegeixen. Els que li repeteixen que embrutarà l’honor de la família o posarà en perill l’estabilitat del país si parla.
Quan queden dies perquès es compleixin set anys des que un venedor ambulant anomenat Mohamed Buazizi es va immolar i va encendre la revolta contra Ben Ali que s’estendria per la regió, el film és una metàfora: els mals del règim que es resisteixen a morir però també tot el que ha canviat a Tunísia.
“Sota la dictadura, una dona en aquesta situació sabia que la denúncia no aniria enlloc. La diferència és que la Mariam sap, com els policies que té davant, que les coses han canviat”, diu Ben Hania.
Poder fer una pel·lícula tan implacable amb la policia, intocable amb la dictadura, ja és per si sol una demostració que és un país nou. És més, la cinta ha estat finançada pel Ministeri de Cultura i es projecta en presons, residències d’estudiants i centres d’atenció a dones maltractades.
És la història d’un calvari, però sobretot del despertar d’una consciència, la conquesta de la justícia i la dignitat. “La Mariam és una noia ordinària, ingènua fins i tot, que vol ballar, divertir-se, tenir un noviet. Però es troba davant aquesta prova i descobreix qui és realment. Anirà fins al final encara que res no la predestinava per ser forta i plantar cara a tota una institució, al pare, al patriarcat. Una mica com Tunísia, un país fràgil que en el moment de la veritat es va descobrir fort”, assenyala la directora.
També és una metàfora de l’emancipació de la dona. Els drets i llibertats aconseguits amb la revolució i que les tunisianes defensaran amb dents i ungles davant els qui pretenguin arrabassar-los-hi. Portin uniforme amb galons o barba islàmica.
La mobilització femenina a les urnes va causar la derrota dels islamistes d’Ennahda davant la plataforma laica Nida Tunis el 2014. La societat civil va obligar aquests dos enemics enverinats a asseure’s a negociar i formar un govern de coalició. Una capacitat de consens inaudita en el món àrab i reconeguda amb el Nobel de la Pau.
La dona és la clau del “miracle tunisià”, afirma l’ambaixador de la UE, Patrice Bergamini. El factor que explica per què la transició democràtica no ha descarrilat com en els països veïns. “També aquí la polarització entre laics i islamistes va ser tensa, però es va aconseguir controlar. Hi va exercir un paper crucial la societat civil però, sobretot, la dona. És un pilar de la democràcia tunisiana –argumenta Ber- gamini–. Són elles les que van impedir, des del carrer o en el si de la família, que aquesta bipolarització es cristal·litzés i es convertís en violenta, com va passar en altres llocs. Elles són els tallafocs a Tunísia”.
L’ambaixador és dels que prefereix veure el got mig ple, però és innegable que s’albiren núvols negres amenaçadors. El més fosc és l’economia i no s’ha d’oblidar que la revolució del 2011 també es va fer pel pa. L’economia amb prou feines creix i l’atur s’acarnissa entre joves diplomats i les regions desfavorides, una bomba de frustració en compte enrere. “La revolució? La nostra ruïna”, exclama Sohad, mare de dos fills. Viu a Sfax, ciutat industrial, en un dels barris nous que construeixen a batzegades famílies arribades de zones pobres a la recerca de feina. “Els preus s’han disparat. Ja no podem ni comprar pollastre. La llibertat està bé però la revolució ens ha portat misèria”.
No només les demandes econòmiques continuen sense ser ateses. “Hi ha una contrarevolució en marxa, dirigida per Nida Tunis, que integra gent del vell règim, i els islamistes d’Ennahda”, afirma Sadok ben Mhenni, que va passar per les presons de Burguiba. Assenyala noves “lleis lliberticides” com la que amnistia els funcionaris implicats en corrupció durant la dictadura. O el retorn de figures del rè-
gim: entre els 43 ministres i secretaris d’Estat, un de cada cinc va ocupar un càrrec ministerial amb Ben Ali o de responsabilitat al seu partit.
L’estocada, per a Ben Mhenni, és el projecte de llei “contra els atacs a les forces armades”, que segons Human Rights Watch tornaria a imposar un Estat policial. “Encara existeix la tortura, per molt que es prohibís a la Constitució. Aquesta llei vol consolidar la impunitat total. Si un policia creu que li has fet una mala mirada pot acusar-te d’injúries, un periodista que publiqui secrets d’Estat pot anar deu anys a la presó”.
Tot i això, el veterà activista no ho veu tot perdut. “Tots els èxits de la revolució estan amenaçats. Però soc optimista perquè veig que els joves no ho permetran”. Fa uns dies va anar a una protesta d’un moviment contra el projecte de llei policial. “Hi havia més noies que nois. I cridaven més. Tenien tot just 20 anys. No han viscut mai la dictadura. Són una veu nova –reflexiona–. En la història de Tunísia hi ha hagut sedicions però fugaces. Ara ja fa vuit anys. Ens esperen dies negres, i vermells, perquè hi haurà més violència. Però alguna cosa ha començat a canviar en la nostra història”.
“Les dones són les úniques que poden salvar la revolució tunisiana –opina Javier Martín, periodista de l’agència Efe–. Han trobat en la revolució una oportunitat per aconseguir els seus drets i han decidit no perdre-la”.
Amb divorci i sense poligàmia des del 1956, Tunísia ha estat un far en el món àrab en drets femenins. Però els avenços dels últims mesos són revolucionaris: les tunisianes han guanyat el dret a casar-se amb no musulmans, un violador ja no pot evitar la presó amb el matrimoni, l’edat de consentiment sexual ha pujat als 16 i s’ha aprovat una llei contra la violència de gènere pionera a la regió. I va ser votada per unanimitat. És a dir, amb el vot d’Ennahda, els mateixos que fa cinc anys deien que la dona era “complementària” a l’home i no igual com al final va reconèixer la
L’AMBAIXADOR DE LA UE “Les dones van ser el tallafocs que va evitar que Tunísia caigués en la violència”
Constitució. Aquesta vegada s’han empassat, entre altres coses, que es reconegui la violació conjugal.
“La llei és un gran orgull –assenyala Naziha Laabidi, ministra de la Dona–. Des de fa uns mesos, Tunísia és el país de les dones. Ens visiten de tota la regió, som un model a seguir. Tenim tot el suport de les dones àrabs, perquè en això els hi va també els seus drets i llibertats”.
Laabidi elogia la “valentia” del president Beji Caïd Essebsi per posar sobre la taula un tema tabú en el món islàmic: l’herència. Sota la xaria, la dona hereta la meitat que l’home. Essebsi s’ha atrevit a plantejar que és discriminatori i ha designat una comissió que examina aquesta i 30 lleis més que poden atemptar contra la paritat.
Els religiosos han posat el crit al cel. A Ennahda utilitzen l’argument clàssic: hi ha coses més urgents. “Estabilitzem la vida política, rellancem l’economia i després ja ens ocuparem d’aquestes qüestions. Cal sortir de la capital i veure com és la vida a les regions desfavorides. Creu que aquesta gent els preocupa gaire el tema de l’herència?”, diu Naufel Jammali, diputat i exministre d’Ennahda.
Jammali, de 41 anys i ubicat a l’ala renovadora dels islamistes que manté una pugna més o menys soterrada amb la vella guàrdia, reivindica que “Ennahda és el partit que més ha evolucionat a Tunísia” i que no veure-ho és estar cec o ser un sectari. Recorda que els islamistes van ser capaços d’anteposar l’interès nacional quan van decidir cedir el poder i convocar eleccions, “una cosa mai vista en el món àrab, perquè a Tunísia tenim una altra mentalitat”. També que Ennahda ha separat la predicació de l’activitat política.
Nega taxativament que els islamistes mantinguin una pugna amb les dones tunisianes. “Per ser un partit que sistemàticament és titllat d’anar contra les dones, som el que tenim més diputades. I la llei contra la violència és sobretot nostra: moltes de les propostes més avantguardistes porten la nostra firma”, argumenta. “Però el que ningú no ha d’oblidar és que som un partit conservador, que lluita per no perdre les arrels àrabs i musulmanes. En una democràcia no hi ha d’haver temes tabú i per això em sembla bé que la qüestió de l’herència, com d’altres, es debatin. Però cap llei ha de dividir els tunisians”.
Moltes feministes no es creuen la suposada evolució dels islamistes. “Volen fer veure que són progressistes i moderns. Però no és una qüestió de principis, sinó de pur càlcul estratègic”, afirma Najua Baccar, de l’Associació Tunisiana de Dones Demòcrates de Sfax.
Entre les seves activitats, aquesta organització feminista històrica atén dones maltractades. Cada vegada són més les que venen, un senyal que les tunisianes de totes les condicions estan internalitzant els seus drets.
A l’associació estan contentes pels avenços, especialment de la llei contra la violència, però ho diuen amb la boca petita. “Hem de ser vigilants, perquè els extremistes volen prendre’ns tots aquests èxits”, diu Suad Buattur. Des de la revolució, expliquen, hi ha hagut una “explosió” d’organitzacions islamistes, que guanyen terreny als barris populars. “A Sfax hi ha gent fent discursos a favor de la poligàmia o l’ablació. Les mentalitats estan anant enrere. Aquest és el nostre veritable combat”, assenyala Buattur. A l’organització no accepten dones amb vel com a membres, un senyal de la batalla sorda entre les dues Tunísies.
El cinema Parnasse també és camp de batalla. Sempre ha estat en l’objectiu dels barbuts. Assaltat el 2013, va ser desallotjat l’octubre per un paquet sospitós. Avui La Belle et la meute posa el dit a la nafra i recorda a les tunisianes que el combat no s’ha acabat.
AVENÇOS INIMAGINABLES S’ha aprovat una llei contra la violència de gènere pionera amb el suport dels islamistes