La dona del sol
Circe publica la biografia de la pintora, poeta, model i musa mexicana Carmen Mondragón
Circe publica la biografia de la pintora, poeta, model i musa mexicana Carmen Mondragón. “Nahui Olin era als anys vint la dona més atractiva de la ciutat de Mèxic. I allà va morir, en la misèria, caminant per San Juan de Letràn i venent les fotografies dels seus nus de joventut a qualsevol preu”, arrenca l’obra que ha escrit Adriana Malvido.
Nahui Olin era diferent a totes. Educada per una mare “classista, duríssima, estricta, formalista, conservadora en extrem”, va créixer creient que la rebel·lia, fins i tot l’escàndol, era la seva obligació. I la va mantenir fins als seus últims dies. “Era als anys vint la dona més atractiva de la ciutat de Mèxic. I allà va morir, en la misèria, caminant per San Juan de Letrán i venent les fotografies dels seus nus de joventut a qualsevol preu per menjar i alimentar els seus gats”. Així inaugura les seves pàgines Nahui Olin, la mujer del sol (Circe), d’Adriana Malvido.
Nahui Olin és un nom asteca que designa el poder amb el qual el sol fa girar els planetes, és “el quart moviment” renovador dels cicles del cosmos. Amb aquest sobrenom van anomenar Carmen Mondragón (1893-1978), pintora, poeta, musa i model, nascuda en una família de vuit germans –el més petit, de nom Napoleó– una de les dones mexicanes que marcaria les primeres dècades del segle XX .
La seva sensualitat va quedar registrada en els murals de Diego Rivera i en l’obra del seu amant (que la va batejar Nahui Olin) el pintor Dr. Atl (Gerardo Murillo) que recordava el primer cop que la va veure en un saló: “Vaig caure en aquest abisme instantàniament, com un home que rellisca d’una roca i es precipita a l’oceà. Atracció estranya”.
Perquè, com assenyala l’escriptora Elena Poniatowska, Olin “no només era un raig verd sinó una dona culta que estimava l’art, parlava sobre la teoria de la relativitat; hauria discutit amb Einstein si hagués estat possible, tocava el piano i componia, sabia jutjar una obra d’art i creia en Déu”.
La seva “mirada de foc, l’abisme verd” es troba en les fotografies que li va fer Edward Weston, amant i mentor de Tina Modotti. Als deu anys Carmen Mondragón ja parlava francès perfectament, mostrava una set d’aprenentatge insòlit i revoltava amb les seves idees els seus mestres. Escrivia una de les monges que la va educar: “Hi havia en aquella nena un sentiment estrany de desesperació per haver vingut a aquest món, l’opressió de les coses terrenals, incapaces de comprendre el seu talent”. Publicats el 1924 sota el títol A dix ans sud mon pupitre, textos d’aquella nena: “L’univers és massa petit per omplir el meu esperit”. Deu anys després farà una exposició de pintura a l’hotel Regis i publicarà Energía cósmica.
Abans de fer els dinou i malgrat la seva negativa, la casen amb un cadet (“o casament o convent”, adverteix la seva mare). S’embarquen rumb cap a París, on coneixerà Picasso, Braque i Matisse, Salmon i Cassou... i és allà on comença a pintar tot i que no cristal·litza la seva vocació fins conèixer el Dr. Atl.
Adriana Malvido (Ciutat de Mèxic, 1957) rescata aquella Carmen Mondragón (Tacubaya, 18931978), una dona a qui van fer pagar la seva gosadia, llibertat, art i bellesa quan la van etiquetar de boja. Quan va arribar amb el seu marit a Mèxic, el 1921, Carmen Mondragón se separa; vol divorciar-se però els seus pares no li permeten. Inicia allà la seva relació amb el Dr. Atl (part de la seva volcànica correspondència, entre el 1921 i el 1926, surt al llibre). Tot i així, Malvido aventura la hipòtesi que no hi va haver en la vida de la pintora mexicana figura masculina més important –alguns suggereixen una relació incestuosa– que el general Manuel Mondragón, el seu pare.
Com a model, se la disputen. El 1922 Diego Rivera necessita models i la seva filla Lupe Rivera Marín escull diverses amigues. Un grup on “trenquen amb el patró de la severa educació porfiriana, ja que encara que pertanyen a famílies distingides, decideixen incorporar-se a la vida artística”, explica. Són Lupe Rivas, Dolores del Río, Palma Guillén i Nahui Olin. Nahui Olin serà una de les dues dones del sindicat de la Unió Revolucionària d’Obrers, Tècnics, Pintors, Escultors i Similars. Formarà part del comitè executiu del Partit Comunista.
L’edició inclou imatges inèdites i nou epíleg. Durant molt de temps ni
“No només era un raig verd; era culta, estimava l’art, discutia sobre la relativitat i creia en Déu”, diu Poniatowska “Mentre era model de Diego Rivera va entrar a formar part del comitè executiu del Partit Comunista”
tan sols va existir un criteri just per classificar una dona d’aquesta naturalesa, cosa que Malvido va contrastar amb familiars i amics de Nahui Olin. Tant es va obsessionar amb aquesta biografia que el seu marit li deia “estàs ennahuitzada”. “Quan ja gairebé ningú no recordava Nahui Olin, Carlos Payán ja estava encisat amb el retrat que li va fer Edward Weston i que, des de fa deu anys, conserva al seu escriptori. Allà va començar tot”, recorda.
El 1941 Olin exposa al Palau de Belles Arts. Després inicia el seu camí del silenci. “Que la Nahui tenia el mar als ulls està fora de tot dubte”, explica Poniatowska, que explica (i si algú coneix les mexicanes més rellevants de tots els temps és ella) que, al final de la seva vida, Nahui va intensificar el seu culte al cos. “Es comprava tres vestits iguals de diferents talles per quan s’aprimés”.
Per Tomás Zurián, reconegut restaurador d’art, investigador de l’obra de la pintora, la de Nahui Olin “va ser una mentalitat ubicada en la modernitat i aquells elements pels quals la societat s’avergonyeix d’ella es deuen al sentit de llibertat que va entreveure més que d’altres de la seva època”.