Pequín ocupa el buit deixat per la UE
L’última setmana de novembre va tenir lloc a Budapest una cimera Xina - Europa de l’Est que gairebé no va tenir ressò. No era la primera, sinó la sisena, però ha estat la més important fins ara: hi van participar setze països, els onze membres europeus orientals de la UE i cinc països dels Balcans. La Xina hi va anunciar una inversió de 3.000 milions de dòlars en infraestructures, inclosa la construcció d’un enllaç ferroviari d’alta velocitat entre Belgrad i Budapest.
En el context de paràlisi que viu la Unió Europea, una aturada que ve de lluny i que ara es veu accentuada per la crisi política a Alemanya, la idea que la vida no admet el buit i que d’altres ocupen els espais abandonats explica el nerviosisme palpable a Brussel·les i Berlín.
La UE ni tan sols va enviar representants a l’esdeveniment, “observat amb un recel enorme a Brussel·les i a les capitals de molts estats membres”, en paraules d’un diplomàtic europeu.
“Les inversions xineses a Europa Oriental incrementen les fractures a la UE”, diu el president de la comissió de comerç del Parlament Europeu, Bernd Lange, un alemany de l’SPD, segons el qual “amb el suport als països de l’Est, la Xina està comprant influència en la política europea”.
Responent a aquest nerviosisme, el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, ha dit: “Veiem la iniciativa del president xinès del cinturó i la ruta de la seda com una nova forma de globalització que no divideix el món en professors i alumnes, i es basa en el respecte mutu”. Mentre Brussel·les i Berlín escanyaven la societat grega, castigant el desafiament democràtic que va suposar el seu referèndum antiausteritat, la Xina va aconseguir gran part del port del Pireu com a base d’entrada comercial. El seu entrisme europeu forma part d’un esforç general per teixir vincles comercials al món que compliquin la previsible degeneració en conflicte bèl·lic de les actuals pressions politicomilitars occidentals que es llancen contra l’increment de la seva potència mundial.
La Xina pressiona l’Aràbia Saudita perquè li vengui el petroli en iuans i vol comprar el 5% de la companyia petroliera nacional saudita, Aramco. Es tracta d’aprofitar el fet que la demanda energètica d’Àsia Oriental és més important per a les potències del Golf que la dels Estats Units, per debilitar el dòlar, encara dominant i responsable del 42% de les transaccions generals fetes al món.
Entre les “contraccions del part de la multipolaritat” de què formen part aquests moviments xinesos, una de les més significatives és la sèrie d’esmenes a la globalització que es llancen des dels Estats Units, centre i tradicional beneficiari històric del concepte. Donald Trump està esmenant la seva ortodòxia tradicional, apuntant tant noves mesures proteccionistes com correccions en les prioritats de la política imperial que divideixen l’establishment del seu país i l’embranquen en una baralla extraordinària.
No només Trump. Des de la crisi financera del 2008 la mundialització del lliure canvi, l’eliminació de barreres i tot això, no progressa. Cadascú a la seva manera, a tot el món apareixen polítics desitjosos d’esmenes, des d’Orbán, Putin i Erdogan a la perifèria europea fins a Modi a l’Índia, Duterte a les Filipines i Abe al Japó. No deixa de ser xocant que sigui la Xina, amb l’economia dirigida per l’Estat, que controla inversió i producció, la que proclami la defensa del lliure comerç (Xi Jinping a Davos).
La pregunta que es planteja és si aquesta reconfiguració, alhora geopolítica i econòmica, que sembla que estigui tenint lloc, desembocarà en un nou consens multipolar en el qual els diversos actors mundials, tradicionals i emergents, assoliran noves normes i acords de coexistència consensuats, o si al contrari el món es dirigeix cap a una dinàmica bèl·lica d’imperis combatents.
La Unió Europea no està participant en el trànsit a la multipolaritat com a subjecte autònom. Amb la seva seguretat hipotecada a l’OTAN, que té com a propietari un rival comercial que amb Trump amenaça de taxar un 20% els seus productes, i amb els defectes de disseny del seu entramat institucional que l’eurocrisi va fer evident, la Unió Europea està particularment mal preparada i situada per abordar les esmenes a la globalització actualment en curs. Aquestes dues qüestions generals són les que defineixen el context de la seva crisi desintegradora.
L’esdeveniment xinès de Budapest ha provocat nerviosisme a Brussel·les i a Berlín precisament perquè és un recordatori que “la història no perdona els qui arriben tard”. La frase la va dedicar Mikhaïl Gorbatxov a Erich Honecker, el dirigent d’Alemanya de l’Est. Fa un milió d’anys.
La UE no està participant en el trànsit a la multipolaritat com a subjecte autònom Brussel·les està particularment mal preparada per abordar les actuals esmenes a la globalització