França acomiada el seu últim ídol yeyé
Desenes de milers de persones prenen els carrers de París en l’últim adeu a Jean-Philippe Smet, àlies Johnny Hallyday
Abans-d’ahir a la nit a la Madeleine s’hi muntava una estrada. Sota els primers flocs de neu sense conseqüències de la temporada a París, diversos centenars de persones, la majoria gent madura, ja s’arremolinaven, a mitjanit, disposades a passar la nit a la intempèrie al voltant de les tanques col·locades per la policia. Calia fer-se un lloc en l’últim xou de Johnny Hallyday (Ioni Alidai, diuen), àlies de Jean-Philippe Smet: l’homenatge popular a l’“últim ídol yeyé”, “figura irreemplaçable” del panteó nacional d’aquesta música binària que va arribar d’Amèrica als anys cinquanta i seixanta sota el nom mineral de rock.
Des de la seva mort, dimecres, a França els mitjans de comunicació han acompanyat insistentment aquest comiat desmesurat que té com a base una genuïna tristesa popular que travessa generacions. “És una història de família”, explicava la Danielle, de 57 anys, una de les que bregaven per fer-se un lloc davant l’església on es faria el funeral. “Vaig rebre dels meus pares aquest fervor per en Johnny, i el vaig transmetre als meus fills”, deia enfundada en una bufanda.
S’esperaven centenars de milers, i alguns desaprensius ja traçaven paral·lelismes amb l’enterrament de Victor Hugo, que va treure al carrer dos milions de francesos el 1885. Al final van ser diverses desenes de milers els que es van concentrar al llarg de l’avinguda dels Camps Elisis, la plaça de la Concòrdia i la Rue Royale, que enfila cap a l’església de la Madeleine, escenari d’un funeral religiós, amb música i discursos, per a aquest home catòlic que sempre va lluir la creu al pit, als tatuatges i fins i tot a l’orella, en forma d’arracada.
El cotxe amb el fèretre, escortat per una guàrdia de policia motoritzada al davant i per set-cents moters al darrere, va arribar a la Rue Royale –avui un carrer mort i sense veïns, completament colonitzat per oficines i despatxos del sector del luxe i la joieria–, l’únic lloc del trajecte, d’una mica més de dos quilòmetres, en què la concentració humana va ser veritablement densa. La gent llançava flors al seu pas. Quan va ultrapassar la cantonada dels hotels –a la dreta el de la Marina, a l’esquerra el de Crillon– van sonar els compassos de Souvenirs,
souvenirs, un dels primers èxits del jove ídol d’ulls de safir, que aquell 1960 era presentat fraudulentament pels seus mànagers com a “francoamericà”, malgrat ser fill d’un belga i una francesa castissa.
Eren els temps del canvi de paradigma sociocultural, els primers passos en el desenvolupament d’una societat de consum i de comercialització de l’esbarjo i l’entreteniment de masses, amb la joventut accedint al consum i reclamant un lloc entre revolucions generacionals, reals i aparents .
A l’església, tres presidents de la República (l’actual, Emmanuel Macron, i els seus dos predecessors, François Hollande i Nicolas Sarkozy), ministres (inclòs l’espanyol de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo), els presidents del Senat i de l’Assemblea Nacional, l’alcaldessa de París i de la regió de l’Illa de França, envoltats de celebritats del món de l’espectacle, periodistes de la tele –alguns d’ells, mastegant xiclet–, chiens de garde dels propietaris del gruix dels mitjans de comunicació nacionals, actrius (com les seves exdones Sylvie Vartan i Nathalie Baye, Carole Bouquet o Marion Cotillard, entre d’altres) i músics de la indústria rockera, entre els quals els qui, amb una notable qualitat, el van acompanyar durant dècades damunt dels escenaris.
Paraules del president, últim d’arribar –com sempre, amb una imatge ben cuidada–, però, fora de l’església, a l’escalinata del temple, laïcitat obliga. “Una figura que traspassa les generacions i els temps”, va dir Macron, un importador de productes americans “que cantava les cançons i les lletres d’altres” i, tanmateix, “un destí francès”. “Un home tímid que es transformava en furor a l’escena”, va dir el seu lletrista, l’escriptor Philippe Labru.
Amb Johnny Hallyday se n’ha anat mig segle de xou. La seva persona evoca una forta nostàlgia dels anys de joventut, els seixanta, però també de la França anterior a la crisi i la dinàmica dels trenta gloriosos, quan el país va aconseguir afirmar la seva personalitat enmig de l’allau americana, tot i que anés nacionalitzant els seus productes importats. Dilluns serà enterrat a l’illa de Saint-Barthélemy, a les Antilles franceses: una illa de turistes rics en què Johnny Hallyday tenia una vil·la.
El massiu “homenatge popular” va combinar el funeral catòlic amb un ambient de concert de rock