Eleccions excepcionals
Una de les poques certeses en aquestes eleccions tan incertes és que la participació serà històrica: cap dels quatre milions de votants que van anar a les urnes fa dos anys, i que són al cens, no manifesta ara la intenció de quedar-se a casa. Al contrari: uns tres-cents mil abstencionistes mostren predisposició a acudir a les urnes el proper 21 de desembre. Si la xifra de votants supera els tres milions i mig en l’avanç de les 18 hores, podem estar segurs que se superarà el rècord del 1982, les eleccions del canvi socialista en què Catalunya va tenir un paper fonamental i en les quals el 81% dels catalans van anar a votar.
Hi ha alguna certesa més: dos anys de legislatura són poc temps per a grans canvis en el cens electoral, i els principals són vegetatius: hi ha 136.000 nous electors que han assolit la majoria d’edat, mentre que gairebé 150.000 han mort des de la cita anterior. Els moviments migratoris s’han estabilitzat, per la qual cosa els nous empadronats procedents de fora de Catalunya amb prou feines arriben als cent mil, una xifra similar als que han canviat la seva residència a fora. A més, en aquests dos anys s’han nacionalitzat uns quaranta mil majors d’edat, incrementant el percentatge d’electors que han nascut fora de les nostres fronteres fins a gairebé el 7%.
Sobre aquestes certeses tot és volatilitat i canvi: entre l’actual enquesta de GAD3 i la de fa tres setmanes més d’un milió d’electors han canviat el seu vot, principalment dins dels dos gran blocs identitaris, el sobiranista i el constitucionalista. Les fugues entre els dos blocs són molt reduïdes i favorables als partits constitucionalistes, amb els comuns –ara Catalunya en Comú-Podem– actuant com a passarel·la. El creixement dels partits constitucionalistes es produeix via increment de la participació: per cada nou votant que aposta per formacions partidàries de la independència n’hi ha tres que aposten per defensar els seus drets com a ciutadans espanyols.
El moviment més gran s’ha donat entre votants que fa un mes apostaven per ERC i que ara es decanten per la nova llista de Junts per Catalunya, liderada per l’expresident Carles Puigdemont. Encara queden uns 200.000 antics votants de Junts pel Sí que no saben per quina d’aquestes dues formacions optaran, de manera que la lluita entre les dues llistes està molt oberta quan resten deu dies per la cita electoral. A l’altre bloc el moviment ha estat menor, com també ho és el nombre d’indecisos, i es consolida com a líder la candidatura de Ciutadans, que serà la formació més votada a Barcelona i Tarragona. Segons el sondeig, l’accelerament dels partits més grans podria deixar enrere la CUP, d’una banda, i el PP, de l’altra, però, paradoxalment, les opcions de govern d’un i un altre bloc depenen de l’èxit d’aquestes dues formacions. El creixent presidencialisme de les campanyes electorals no ha de fer-nos oblidar que el nostre sistema polític és parlamentari, motiu pel qual per arribar al Govern no n’hi ha prou de ser el més votat, sinó que cal sumar una majoria parlamentària, i aquí són necessàries les aliances postelectorals.
En unes eleccions tan atípiques no és descartable que el resultat de la nit electoral hagi d’esperar a l’escrutini dels vots emesos des de l’estranger i que es fa durant els dies següents. Fa dos anys l’últim escó en alguna província es va decidir per menys de tres-cents vots i ara els catalans que han sol·licitat el seu vot des de fora de les nostres fronteres gairebé s’ha triplicat, superant els 38.000.
En tot cas, aquestes dotzenes eleccions al Parlament no seran un punt i final, sinó un punt i a part en la història de Catalunya: així ho entén la majoria de la societat catalana.
Encara queden uns 200.000 exvotants de JxSí que no saben si votaran Esquerra o JxCat