Raffaella a la Zona Franca
Mercat de la Marina, plaça de la Marina de Sants, Zona Franca. L’embarbussament toponímic és perfecte per acollir un acte de Catalunya en Comú - Podem, hereva d’una llarga tradició de mestissatges orgànics i d’identitats putatives. L’escenari defuig la disposició clàssica dels mítings i busca una proximitat de tertúlia. Les cadires rodegen els oradors seguint els principis concèntrics del logotip. Encara que Garcia Albiol reparteixi polvorons als seus bolos, la llista que millor representa els valors polvorònics de la panera electoral és Catalunya en Comú - Podem: sempre ve de gust tastar-los però, després de dues mossegades, de seguida constates que la retòrica pastosa se t’enganxa al paladar.
El lema que il·lustra el decorat ja és un homenatge a la inconcreció: “Que el canvi no s’aturi. Portem les polítiques de canvi a la Generalitat”. El virtuós d’aquest estil és Xavier Domènech, que, amb jersei de coll alt o sense, té l’aire escandinau d’un productor de pel·lícules del moviment Dogma95. L’arracada que duu modifica una possible primera impressió massa convencional i, com en el cas de Carles Riera, de la CUP, informa sobre un passat heterodox, extraparlamentari i moderadament salvatge. Avui, però, Domènech no actua. Ha cedit el protagonisme a Janet Sanz (que substitueix Jèssica Albiach, abduïda per La Sexta), Aina Vidal i David Cid. Per combatre el fred, una parada de “vi calent amb tapa” (2 euros) i un taulell de propaganda (amb un lot per a nens que inclou material d’adoctrinament inflable decorat amb una fotografia de Raffaella Carrà i un text que convida a “fer explotar les bombolles que ens asfixien”).
Per sort, la selecció musical prèvia als parlament ens regala una estona de neo soul que fa pensar en la sensualitat de l’empoderament, així, en general. Els oradors alternen el castellà i el català i són rebuts sense gaire entusiasme per un veïnat que, en el torn de paraules, pressiona i protesta. Janet Sanz demostra haver millorat el seu revés retòric (escola de Nou Barris amb tocs d’adacolauisme) des del fons de la pista i, quan respon, aplaca la indignació amb promeses que tant de bo pugui complir. Més enllà de la comunitat concèntrica, la plaça acull una reunió d’amics del kick-boxing i veïns amb ganes de queixar-se d’un possible cas d’especulació a Can Farrero i del descontrol de les subvencions a oenagés. Un per un: Janet Sanz, esperançada; Aina Vidal, combativa; David Cid, hàbil. Gairebé no es parla ni d’independència ni del 155, però sí que s’avisa del perill de confondre Cs amb la solució. A mesura que conceptes com mobilitat, ciutadania, retallades, equipaments, desnonaments i solidaritat se m’enganxen al paladar vaig recordant una lletra de Carrà molt oportuna aquests dies: “Si él te lleva a un sitio oscuro /que no te asuste la oscuridad. / Pues casi nunca se está seguro / si es por amor o por algo más”.
Janet Sanz demostra haver millorat el seu revés retòric (escola de Nou Barris) des del fons de la pista