Viver Pi-Sunyer surt d’escena
L’espessor del bosc electoral impedeix de veure el moviment d’algunes branques en els programes dels partits. La independència exprés ha desaparegut de les propostes per escrit d’ERC i de la llista de Puigdemont
Les dues agrupacions principals del sobiranisme català, Esquerra Republicana i la coalició electoral Junts per Catalunya, estan abandonant l’independentisme exprés sense que el seu públic se n’estigui adonant gaire, magnetitzat com està per la intensitat dels discursos emocionals. La sentimentalitat tapa els errors i escalfa els cors.
Molta gent sobiranista sap que les coses no s’han fet bé, però en aquests moments prioritza la mobilització davant unes eleccions crucials. Recordo la breu conversa que vaig mantenir fa unes setmanes amb un amic independentista a Badalona. Ens coneixem des de fa anys, ens apreciem i hem aconseguit que la discrepància no trenqui l’amistat. N’hi va haver prou amb un intercanvide mirades. “No em diguis res. Ja sé el que penses. És possible que hàgim comès un disbarat, però és el nostre disbarat. Ara l’important és que tothom vagi a votar, perquè ens voldran esclafar a tots, els independentistes i també els que encara continueu creient que Espanya podria ser diferent”, em va dir. Són molts els qui pensen així. Saben, o intueixen, que s’ha comès una equivocació, però no volen veure’s humiliats.
Els números canten. El 60% dels catalans es manifesten en contra de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució (quatre punts més que al novembre), segons l’enquesta de GAD3 que avui publica La Vanguardia. El 53% consideren presos polítics els consellers empresonats. Aquest mateix 53% consideren que
Carles Puigdemont continua sent el president legítim de Catalunya. El 41% dels catalans opinen que el principal responsable de la situació creada és el Govern d’Espanya. Un 39% afegeixen que aquesta responsabilitat està compartida pel Govern de la Generalitat, i només el 19,5% creuen que s’ha de culpar exclusivament les autoritats catalanes. No són números per a una gran cerimònia d’autocrítica col·lectiva amb cendra al cap. La fugida de Puigdemont a Bèlgica no aconsegueix l’aprovat –el 53,7% la rebutja–, però el fugitiu a Brussel·les aconsegueix una adhesió del 40%. El periodista Puigdemont és un addicte a l’actualitat. Comunica sense parar i alça el to per no passar desapercebut. S’adreça molt intencionadament al públic d’Esquerra. Perfora cada dia el lleuger envà que separa els electors de CDC i ERC. Els vol agrupar. El seu propòsit sembla evident: anar cap a la creació d’un Partit Nacional Català unificat i inspirat en l’Scottish National Party. Tornar al primer pal de paller de Jordi Pujol. Als professors Joan Manuel
Tresserras i Enric Marín, teòrics d’una nova centralitat política en mans d’ERC, els ha sorgit un entrebanc amb què no comptaven. Amorrat a Twitter des de primera hora del matí, l’home d’Amer apareix com el candidat amb més preferències (25%), molt per sobre d’Oriol Junqueras (9,7%), reclòs a la presó d’Estremera amb paper i bolígraf. Puigdemont té a favor seu la tradició presidencialista de la Generalitat i la força argumental del legitimisme.
La campanya és molt intensa, les incògnites són enormes, els nervis estan a flor de pell i l’espessor del bosc tapa el moviment de les branques en els programes electorals. Hi ha algunes novetats importants. En els programes de Junts per Catalunya i d’ERC ha desaparegut tota referència directa a la llei de Transitorietat Jurídica, aprovada pel Parlament al setembre i concebuda pel jurista Carles Viver Pi-Sunyer com a llançadora per a un trànsit gradual a la independència. De llei en llei. Aquesta era la teoria, que demanava un moment de ruptura. Un moment en què se suposava que els Mossos d’Esquadra s’havien de posar a les ordres de la incipient república. Un moment que no es va produir.
Junts per Catalunya i ERC no renuncien a la independència, però ja no apel·len a la ruptura unilateral (el programa de la llista de Puigdemont està redactat amb tons una mica més enèrgics). Les dues formacions proposen una negociació amb el Govern espanyol. Els seus objectius més immediats són la retirada de l’article 155, la llibertat dels detinguts i la revocació dels processos penals. “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Heus ací un insòlit retorn al lema de l’Assemblea de Catalunya als anys setanta. La CUP, el partit dels independentistes irreductibles, ho critica: “La idea d’un trànsit cap a la independència de llei en llei ha desdibuixat el procés d’autodeterminació. Les institucions que volíem superar apareixen ara com a institucions a defensar”.
Un temps s’esvaeix. Viver Pi-Sunyer, antic vicepresident del Tribunal Constitucional, manté un estricte silenci. Els qui van creure que les disrupcions anglosaxones (el Brexit i la victòria de Donald Trump) eren una finestra d’oportunitat per a la independència catalana també callen davant l’error colossal. Hi ha poques veus autocrítiques, en espera dels resultats electorals. Ahir el professor Carles Boix, figura de relleu del sobiranisme intel·lectual, va escriure el següent: “Pablo Iglesias té raó; hem despertat el monstre”.
La llei de Transitorietat Jurídica desapareix dels programes d’ERC i Junts per Catalunya El professor Carles Boix escriu: “Pablo Iglesias té raó; hem despertat el monstre”