L’abric reversible
És el blanc que el negre necessita per existir, la cara o la creu de la moneda de la discòrdia
La barba no fa el filòsof. I una etiqueta relativament nova com la de Ciutadans no fa la novetat, ja que el seu pensament (que fa un segle s’anomenava lerrouxisme) és tan antic com el mateix nacionalisme català, del qual és pura reacció al·lèrgica. Quan més fort i radical es fa el nacionalisme, ara mutat en independentisme, més fort i radical es fa Ciutadans, ara mutat en el partit espanyol que sintonitza més bé amb Aznar. Cs no pot viure sense l’independentisme. Són l’anvers i el revers del mateix full: el somni d’una Catalunya uniformada, sigui en català, sigui en castellà.
Per descomptat, ni Cs ni l’independentisme volen ser descrits com a abanderats de la puresa nacional. Cs presenta l’elegant català d’Inés Arrimadas com a exemple escrupulós de respecte al bilingüisme; i ERC encimbella Rufián (el qual, malgrat l’escolarització pública rebuda, parla un català defectuós, cosa que justifica que intenti pescar independentisme en castellà). A l’hora de la veritat, Rufián és una anècdota no representativa d’ERC, de la mateixa manera que el català excel·lent d’Arrimadas és un recurs que Cs desaprofita per poder dirigir-se sense confusions a la clientela. Totes les enèrgiques intervencions parlamentàries d’Arrimadas en aquests dos anys tremendistes han estat en castellà. La seva utilització política del castellà és el negatiu exacte de la tradicional utilització política del català al Parlament.
Totes les crítiques que Arrimadas fa a l’independentisme o a la immersió són reversibles: abandera un nacionalisme antagònic. Si el país independentista és insuportable per als que són com ella, el seu país ho seria per als altres. És el blanc que el negre necessita per existir, la cara o la creu de la moneda de la discòrdia. Des del primer moment, els fundadors de Cs van apostar amb aquesta moneda i van experimentar el goig del victimisme. La proposta d’Arrimadas no implica la superació d’un problema, sinó l’exasperació en sentit contrari. Ho va explicar Camus: la democràcia només apareix quan tots assumim la part de culpa que ens correspon.