Per dignitat
Fa més de tres segles, el 1691, a Mallorca, la Inquisició va enviar a la foguera trenta-sis jueus conversos. Els va condemnar per mals cristians perquè, malgrat la conversió massiva del 1435, van seguir judaïtzant. Cal recordar que l’edicte d’expulsió del Regne d’Aragó es va avançar al del Regne de Castella (1492) en cinquantaset anys. Els conversos, de portes enfora, no tenien més remei que dissimular, complint com a cristians. De portes endins, en la intimitat de casa seva, tractaven de seguir fidels a la llei de Moisès, com l’anomenaven, complint amb un seguit de normes i preceptes, entre els quals hi havia la circumcisió, senyal inequívoc per als homes de pertànyer al poble jueu. En conseqüència, estar circumcidat era una prova flagrant que la seva conversió al cristianisme havia estat falsa, per això amb prou feines ningú la va seguir practicant.
Hi havia altres regles que sí que complien, moltes eren alimentàries, com el rebuig dels productes derivats del porc, tan suculents com la sobrassada o les ensaïmades, els crustacis o el peix amb escates. Naturalment cuinaven amb oli mentre que els cristians ho feien amb llard.
En els processos de finals del segle XVII –produeix encara més horror observar que tot això succeeix pocs anys abans del segle de les llums– les qüestions culinàries van exercir un paper important a l’hora de les sentències, encara que el detonant dels processos fos un altre, sens dubte la necessitat que la Inquisició tenia en aquells moments de dotar-se de fons que la confiscació dels béns dels condemnats en gran manera pal·liaria. I aquest fet va motivar la urgència de la fugida del grup que la Inquisició tenia en el punt de mira. Decidiren marxar on poder practicar la seva religió sense dissimulacions, de manera oberta. Liorna, el port mediceu, va ser el lloc escollit perquè comptaven amb l’ajuda de la pròspera comunitat jueva establerta allà.
Rafael Valls, en funció de rabí secret, va decidir conduir el grup de coreligionaris cap a aquell lloc d’esperança. L’indret de la il·lusionant llibertat, on podrien deixar de practicar la hipocresia i deixar de viure en la constant amargor de la seva contradicció religiosa. Per això va subornar el capità d’un xabec anglès i un capvespre convingut, el 7 de març del 1687, la petita comunitat de conversos mallorquins va pujar al vaixell. Però no van poder salpar. Una gran tempesta ho va impedir i van haver de desembarcar i tornar a casa. Quasi a punt d’arribar-hi van ser detinguts per l’agutzil i conduïts a les presons inquisitorials. Tots, menys tres, es van penedir del seu judaisme. Els tres contumaços, entre els quals es trobava Valls, no van renegar de la seva fe judaica i els van cremar vius.
Un destí tràgic havia portat Rafael Valls a provar de fer realitat el somni d’aconseguir terres de llibertat per a ell i per als seus. Havia cregut fermament que Adonai, el Senyor, el seu Déu, no els abandonaria, que insuflaria el vent necessari per inflar les veles i poder navegar en una mar de bonança fins al desitjat port de salvació. La seguretat de la seva fe el movia a seguir endavant, aquella fe en la qual fonamentava la seva victòria, la victòria dels seus, la victòria de tots els que el seguien. La victòria del poble escollit. Als que tenien dubtes sobre les seves possibilitats els advertia que dubtar és de pusil·lànimes, que la necessitat de fer realitat el somni de llibertat els legitimava, que havien de seguir, costés el que costés. Seguir-lo i confiar en ell. I hi van confiar, però Adonai els va desemparar. Va enviar la tempestat en comptes del vent favorable, va deixar que els capturessin, empresonessin i condemnessin, sord a les seves súpliques, especialment a les de Valls, que tant havia resat per demanar-li protecció.
Sovint en aquests últims temps he recordat Rafael Valls, una de les figures més tràgiques entre els conversos mallorquins i alhora més extraordinàries, i he pensat, a partir de les respostes donades a l’inquisidor, que la seva fe religiosa no fou tan inamovible com aquell va poder pensar, que és possible que el temps passat a la presó el fes reflexionar sobre el desastre a què havia arrossegat els seus. Va comprendre que sense voler els havia enganyat, que mai havia d’haverlos fet córrer el risc d’embarcarse, que la seva obstinació visionària de conduir-los a terres de llibertat era una missió impossible i, no obstant això, va voler estar a l’altura de les circumstàncies, a l’altura de la seva dignitat, no va renegar de la seva fe judaica, en la qual presumeixo que ja no hi creia, i va pujar al braser perquè no podia claudicar davant els seus.
Eren uns altres temps, per fortuna ja no hi ha Inquisició ni fogueres ni ningú està en perill per defensar determinades idees per molt secessionistes que siguin. Potser aquests han deixat de ser temps d’herois, però molta gent conserva encara l’exigència que els dirigents que van assegurar fa ben poc conduir el seu poble cap a una llibertat anhelada restin a l’altura de les circumstàncies, sense mentides, sense subterfugis ni hipocresies. Per dignitat.
Que els qui van assegurar conduir el seu poble a la llibertat restin a l’altura de les circumstàncies, sense mentides