Neruda i les noies de Lorca
Algunes vegades, les circumstàncies i l’atzar poden col·locar un periodista literari en la molesta situació de ser testimoni de com es manifesta la humanitat més profunda d’aquells escriptors que són els seus contemporanis, com si els protagonistes haguessin oblidat la nostra condició d’informadors i escenifiquessin davant nosaltres episodis que causarien l’esglai o l’escàndol dels seus admiradors. En altres ocasions, se sinceren sobre els col·legues d’una manera tan desinhibida que causaria la polèmica.
Pensava en això tot llegint la nova edició, a Seix Barral, de Confieso que he vivido, les memòries del poeta Pablo Neruda, que contenen fragments inèdits, parts que l’autor havia decidit no publicar i que, tot i això, ara els hereus han optat per incloure al llibre. Entre la part nova, la seva visió de l’“últim amor” de Federico García Lorca, Rafael Rodríguez Rapún, a qui, en veure’l Neruda tan apocat i tímid, no se li ocorre millor cosa que aquesta: “Em va semblar que ell i altres nois que arribaven amb ell al cafè eren més aviat desemparats sexuals, i així un dia, com un bon papà, vaig emportar-me dos o tres, entre ells l’amic de Federico, a un bordell proper a la cafeteria on ens reuníem. A mi, com a americà precoç, em semblava inversemblant que aquells nois no haguessin conegut dona”, diu, com ignorant que aquell desconeixement podia tenir a veure amb diferents preferències sexuals. Almenys, quan li va explicar l’anècdota a Lorca –“cap a qui sens dubte jo vaig procedir amb malaptesa”, admet–, aquest s’ho va prendre bé i es va posar a riure desmesuradament.
Va escriure també Neruda, en aquests textos que va decidir no publicar –però que, tot i això, no va destruir–, que, a Buenos Aires es va aprofitar de la fama de Lorca: “...m’explicava com les noies, gairebé sempre poetesses en potència, trucaven a la seva habitació d’hotel i no el deixaven respirar (...) Així vaig descobrir el seu pànic davant el setge femení i li vaig oferir immediatament els meus serveis. Vam quedar que, en els moments de veritable alarma, em trucaria per telèfon i jo acudiria a l’hotel amb la velocitat del llamp, per fer-me càrrec d’alguna manera de l’agradable missió d’arrossegar a una altra banda alguna de les seves admiradores”. Neruda confessa que “el conveni es va mantenir alegrement, i, amb certa eficàcia, vaig treure alguns resultats inesperadament delicats de la meva col·laboració. Alguns d’aquells coloms enganyats per la llum de Federico van caure als meus braços”.
Ah, els poetes, aquests éssers refinats.