Les veus del pati interior
Aprincipis d’enguany, el pati d’aquesta finca era una òpera de l’amor. Cada nit hi havia concert de sopranos extasiades, barítons rugents, tenors hiperventilats. Amb el meu veí del tercer, jugàvem a endevinar qui era qui quan els trobàvem a l’escala. Es va crear una mena de competició: una li prenia a una altra la corona a la més escandalosa, per exemple. O una parella començava a estimar-se just quan l’anterior arribava al clímax. O ho feien simultàniament, a veure qui aguantava més. Era meravellós. Falsa o no, feia la impressió que tots, al nostre voltant, eren feliços. O, com a mínim, s’ho passaven bé.
Va començar el silenci, abans fins i tot que la ciutat emmudís el 17 d’agost. I poc després, des dels balcons, arribava el cabreig de les cassolades; des del cel, el martelleig desesperant de l’helicòpter; des de les finestres, els llums encesos dels insomnes. Assistíem atònits a una Apocalipsi inenarrable, com, d’altra banda, ho són totes. “Hauries d’escriure un dietari”, deia el meu veí. Però qualsevol cosa que apuntàs quedava desfasada fins i tot abans que pogués acabar la frase. Ens deixaven amb la paraula a la boca.
No parlis gaire, mantingues un perfil discret, que no t’ataquin, perquè amb prou feines tens defenses
Un capvespre, vaig voler observar la fi del món des d’una terrassa de l’Eixample, i una desconeguda em preguntà si podia seure amb mi. Aquestes coses no solen passar a Barcelona. S’encengué un cigarret, va dir que ja no podia més, i es posà a plorar. Parlàrem del dia anterior com si, des de llavors, haguessin transcorregut segles. Tot passava massa ràpid. Ens sentíem ancianes. L’únic que enteníem és que ja no s’entén res.
Ara, a través de les parets, només se senten estossecs. Podria ser per culpa de la pobresa energètica, després que hagin anul·lat el protocol de la Generalitat que impedia tallar el subministrament a les famílies vulnerables. Podria ser perquè les factures de la llum i del gas s’han tornat a disparar, quan el preu de l’electricitat ja era el més car d’Europa. En qualsevol cas, sens dubte és pels virus. S’estenen molt ràpid. Partits suposadament d’esquerres dient que el que ha despertat el feixisme ha estat l’independentisme; candidates incapaces de donar xifres d’atur, de refugiats acollits o de dones assassinades víctimes de violència masclista; candidats que ballen, candidats a la presó, on també hi ha rapers pel simple fet de cantar, candidats a Brussel·les. I el candidat del partit que imposa el seu govern per la força comença la campanya amb un “a por ellos”.
No hi ha cura per a aquesta grip que debilita tant, només paciència. Fes repòs, beu molta aigua, pren infusions amb llimona i mel. Remeis d’àvia. No parlis gaire, mantingues un perfil discret, que no t’ataquin, perquè amb prou feines tens defenses. I així, el cor d’aquesta finca, que començà fent xiscles de plaer i s’esgargamellà amb les protestes, es convulsiona ara, i expectora, amb una profunditat bronca.