Puigdemont i Merkel

Tinc la seguretat que Puigdemont tornarà de Brussel·les durant la campanya electoral. Més encara, sé que en el seu entorn preveien l’aterratge el 18 de desembre. Un cop d’efecte tres dies abans de les eleccions perquè l’empresonin a Barcelona o a Madrid. Això dona vots.

Encaixa en Puigdemont. Ningú no pot negar-li coherència, ja que ho subordina tot als seus objectius independentistes. És una capsa de sorpreses, amb una capacitat enorme per desconcertar propis i estranys, així com aconseguir espais als mitjans de comunicació. Triomfaria com a prestidigitador perquè treu una cosa insòlita en cada actuació. Alhora, és un polític amb absoluta manca de realisme i de prudència, que no mesura les conseqüències dels seus actes. Xavier Rius va escriure que Puigdemont es pensa que continua a la JNC. És una diagnosi encertada perquè els cadells de CDC podien ser radicals. Resultava simpàtic i no tenia conseqüències pràctiques. Puigdemont ha aconseguit que es parli de Catalunya, però no que torni cap empresa, que un estranger inverteixi, que Catalunya guanyi atractiu i respecte extern. Excepte les grans potències, els territoris que surten molt a la premsa són aquells on “passen coses” gens bones, atès que els països que funcionen bé hi apareixen poc.

Encaixa en Puigdemont el canvi de cotxe sota un pont l’1 d’octubre per desorientar l’helicòpter que el vigilava, amagar-se en un altre vehicle amb rumb a Marsella abans de volar a Brussel·les mentre els escortes continuaven a la porta de casa seva, canviar a última hora la decisió de convocar eleccions, promoure un referèndum per sortir de la UE... És un tàctic amb habilitat per a l’ardit, la improvisació, el joc a curt termini. Però no és un estrateg, amb visió àmplia de la societat, del país.

Aquests mateixos dies també està molt present Angela Merkel. Ella sempre és notícia, però ara han fracassat les seves negociacions amb liberals i verds per formar govern i és probable la reedició de la Grosse Koalition amb els socialdemòcrates. En ella tot és mesurat, caut, sense fer escarafalls, amb passos sòlids. Des de la política amb els refugiats fins a exigir austeritat. Desconcerta, però no per gestos imprevisibles, sinó perquè resol problemes sense mostrar èpica.

No. La veritat és que Plutarc no va preveure pas escriure unes Vides paral·leles Puigdemont-Merkel.