Muntanyes a l’abast de tothom
Al món succeeixen coses extraordinàries. Ningú no s’hauria imaginat mai que una persona amb la mobilitat molt reduïda o gairebé inexistent podria pujar fins al cim d’una muntanya tan alta com el Puigmal, de 2.910 metres. Però és possible. Aquest és el repte de Núria Profitós. “Quan era petita i anàvem a la vall de Núria sabia de memòria quant feia. Vull pujar aquesta muntanya com podries fer-ho tu”, explica.
La Núria té una malaltia minoritària, degenerativa i hereditària, la síndrome de Charcot-Marie-Tooth, que consisteix en una alteració al sistema nerviós perifèric que afecta les extremitats: la transmissió de l’impuls es perd a mig camí i la musculatura s’atrofia, per la qual cosa el moviment de braços i cames no és operatiu al cent per cent. El grau de la malaltia de la Núria no és gaire avançat, però no pot fer coses com ara saltar o córrer.
Però sí que pot somiar. Vol pujar el Puigmal pel seu propi peu. Un equip de muntanyencs i voluntaris s’ha proposat de fer realimil tat el seu desig. Es tracta de l’associació Rodamunt, de Barcelona, una entitat sense ànim de lucre que utilitza una cadira de muntanya d’una sola roda i adaptada, que permet recórrer els senders més accidentats. Aquest giny mecànic es diu Joëlette. A la part davantera hi té dues barres que es poden agafar com si fos una llitera; i a la part posterior hi ha un manillar amb un sistema de fre, semblant al de les bicis. La cadira pesa 25 quilos i la porten com a mínim dos voluntaris. El pilot que va davant marca el camí, i el voluntari que se situa darrere controla principalment l’estabilitat i la frenada. Molt sovint es col·loquen dos voluntaris més als laterals per garantir que hi hagi encara més seguretat.
Els pares de Rodamunt són Juan Carlos Vázquez, Oriol Aragay i Oriol Vilaseca, muntanyencs i amics des de fa més de 30 anys. Van decidir practicar l’alpinisme amb persones amb discapacitat fa dues dècades, i va ser llavors quan van començar a compartir la seva afició amb invidents.
Un dia van descobrir a internet les cadires Joëlette. L’associació va néixer el 2014, després d’impulsar una acció per a La Marató de TV3 el 2013. Vint persones amb malalties neurodegeneratives, tres d’elles en cadires Joëlette i acompanyades per 130 voluntaris, van pujar fins al cim de Sant Jeroni. Va ser tan impressionant que des d’aleshores el Patronat de Montserrat i la Diputació de Barcelona financen els projectes de Rodamunt. La Fundació Cruyff és una altra de les entitats que col·laboren activament. Els uns i el altres són la seva gasolina.
Rodamunt va tornar a Montserrat el mes passat. Ho va fer per ajudar la Núria a pujar fins a Sant Jeroni, el cim més alt del massís. Era el test previ abans de plantejar-se el repte del Puigmal. “Jo podré pujar tota sola fins al cim de Sant Jeroni, però per baixar necessitaré la cadira per falta d’equilibri”.
En les sortides s’estableix una relació molt especial entre els voluntaris que porten la cadira, els acompanyants i els usuaris. Un dels impulsors de Rodamunt, Juan Carlos Vázquez, no oblidarà mai les paraules d’agraïment de l’Albert, un senyor gran i que també hi ha escalat gràcies a ells i la Joëlette. “Pensava –li va dir en un correu electrònic– que ja no tindria gaires sorpreses agradables. Em vaig equivocar”. En Juan Carlos guarda a la memòria una llarga llista de testimonis, amb casos diferents. I tots molt emotius.
Com que es tracta d’una associació sense ànim de lucre, la figura del voluntari és una peça imprescindible de l’engranatge. “Es tracta més de voler que no pas de saber”, explica Antonio López, que ha descobert aquest món d’ençà que la seva dona també va en cadira de rodes per una malaltia. La cadira no requereix gaire força, perquè si la dificultat del camí és alta hi ha més mans per empènyer la Joëlette. El voluntari també és un usuari indirecte: “Són persones que moltes vegades trepitgen per primera vegada la natura en estat pur. Per a ells viure això amb els seus éssers estimats és impressionant”, diu l’Antonio.
Oriol Aragay, un altre dels socis de Rodamunt, parla amb molt d’afecte dels familiars: “Alguns pares passegen agafats de la mà amb els fills, relaxats, perquè per a ells també és un dia de felicitat”.
La Núria està eufòrica. Només ha necessitat la Joëlette en el tram més costerut de la ruta. Ha fet la resta de la pujada amb l’única ajuda dels bastons i el braç del seu company. I ha baixat amb la cadira. Ha superat la prova de Sant Jeroni i segur que també ho podrà fer amb el Puigmal.
Una malaltia debilita els seus músculs, però la Núria ja ha pujat a Sant Jeroni i ara vol coronar el Puigmal