El jove Manolo Marín
Tots els polítics es desfan en elogis cap a Manuel Marín, mort recentment. Parlen d’ell com d’un gran europeista, un home d’Estat, intel·ligent i responsable, dels que no abunden. Un dels pares de l’Erasmus...
El vaig conèixer fa la barbaritat de cinquanta anys. Llavors jo era un jove crític teatral, acabat de defenestrar d’El Correo Catalán, i Horario Sáenz Guerrero va tenir la gentilesa d’enviar-me al Festival Internacional de Teatre de Nancy perquè escrigués unes cròniques en aquest diari, cosa insòlita en aquells anys que els crítics teatrals no solien creuar el Pirineu. I allà, en una terrassa de la plaça Stanislas, on solíem reunir-nos la gent de teatre després de les funcions, mentre xerrava amb un grup de còmics xilens o peruans, se’m va acostar un noi alt i guapot que em va dir: “Em permet que m’assegui amb vostès? Em dic Manolo Marín i m’encanta el teatre”. I a partir d’aquella nit i fins que es va acabar el festival Manolo Marín, aleshores alumne de la facultat de Dret de Nancy, es va convertir en un incondicional de la nostra tertúlia de gent de teatre.
Parlàvem de teatre, dels espectacles que havíem vist, però també del teatre com un servei públic, “com el gas, l’aigua i l’electricitat”, segons deia Jean Vilar, l’home del Théâtre National Populaire, l’home d’Avinyó, l’altre festival, que malvivia dels seus anys de glòria, els de Gerard Philipe i María Casares. El teatre com a servei públic, al servei del poble: “El teatre, si no és popular i patètic (Shakespeare), no és res”, com deia Vilar. Algunes nits, en Manolo solia venir a la nostra tertúlia en companyia de Jack Lang, un noi una mica més gran que nosaltres. Lang era el director del festival –que va començar sent universitari– i alhora era professor, crec que de Dret Civil, a la facultat de Nancy. En Manolo se sabia de memòria la tesi de doctorat de Lang, L’État et le théâtre, i discutien l’un amb l’altre acaloradament sobre el concepte de teatre nacional, de teatre d’Estat.
Lang apostava per un teatre d’Estat, jacobí, i en Manolo i jo ens inclinàvem per un teatre menys encotillat, més lliure, fill de la tímida descentralització teatral iniciada a França després de la guerra, de la Segona Guerra Mundial. En Manolo no entenia per què el crític de Le Figaro es negava a assistir a una representació d’una obra en un teatre de Tolosa de Llenguadoc o de Nantes. Pel crític de Le Figaro, aquesta obra no existia fins que no era representada en un teatre de París. Aquells anys molt pocs crítics teatrals es desplaçaven a les províncies per donar compte d’una estreva na en un diari de la capital. En Manolo, en certa manera, era fill d’una concepció lorquiana, popular i republicana del teatre. I més que un teatre nacionalista, descaradament jacobí, ja apostava per un teatre europeu, d’una Europa de regions, fins i tot de ciutats, i sense fronteres.
Recordo molt bé aquelles tertúlies de fa cinquanta anys, i ara que en Manolo ens ha deixat m’adono que l’alumne Marín va acabar guanyant la partida al professor Lang. Van passar els anys i va arribar un dia que el festival de Nancy va desaparèixer, com acaben desapareixent tots els festivals. Manolo Marín va tornar a Espanya i es va convertir en un home d’Estat, intel·ligent i responsable, dels que no abunden, i Lang es va convertir en el ministre de Cultura del president Mitterrand. I què va fer Lang? Passar-se les nits en una llotja de la Comédie Française? No. El 1983 Lang converteix el Théâtre de l’Odéon (1796) en el Théâtre de l’Europe i l’hi lliura a Giorgio Strehler, l’home del Piccolo milanès, que assumeix la responsabilitat de programar espectacles en llengua francesa i “en llengües estrangeres”. El professor jacobí crea el primer teatre europeu amb què somiava l’alumne Marín. No és que París fitxés Strehler, com vaig llegir en algun diari, no: l’europeu Strehler –fill de Trieste– arriba- a un acord amb el jacobí Lang per crear, institucionalment, el teatre europeu.
M’hauria encantat haver coincidit amb Manolo Marín en un d’aquells primers espectacles de l’Odéon Théâtre de l’Europe, però per desgràcia no va ser així. I després de Strehler, qui va venir després de Strehler? Doncs Lluís Pasqual, un català de mare andalusa, lorquià de soca-rel. Lluís Pasqual, el Pasqual del Lliure de la república de Gràcia –i del Centre Dramàtic Nacional–, director de l’Odéon Théâtre de l’Europe. No se’m fa difícil imaginar la cara de satisfacció que devia fer l’amic Manolo quan es va assabentar de la notícia. Un espanyol, lorquià per a més detalls, al capdavant del Teatre d’Europa!
“I vostè a qui pensa votar?”, em demana la veïna. Doncs, la veritat, no ho sé pas. Soc
M’agradaria votar algú que se sentís europeu com ell, algú que no perdi el temps somiant amb fronteres i identitats
un més del milió que encara s’ho rumia. Però m’agradaria votar algú que se sentís europeu com l’amic Manolo Marín i a qui li agradés el teatre. Algú que no perdés el temps somiant amb fronteres i identitats. I, si és possible, sense banderes.
PS. “En aquell silenci es va sentir un parell de mesos després el cruixit sinistre de la maneta del garrot vil trencant el coll a un estrany delinqüent comú anomenat Heinz Chez i la descàrrega de l’afusellament de l’anarquista català Salvador Puig Antich. Un país on s’afusellava i es donava garrot a la gent el 1974 era un lloc espantós”. Antonio Muñoz Molina, El País, 25 de novembre. Sembla mentida que a hores d’ara el senyor Muñoz Molina encara no s’hagi assabentat que a Puig Antich no el van afusellar: li van donar garrot, igual que a Heinz Chez.