L’exemple a seguir del renascut ‘OT’
El dia a dia de milers de persones ha canviat des del 23 d’octubre passat. Una cosa són les classes que tinguin a l’escola, a la universitat o els compromisos laborals, i una altra de molt diferent els horaris de l’acadèmia de Noemí Galera d’Operación Triunfo. Els dimecres a dos quarts d’onze, per exemple, són molts els que no es volen perdre la classe de cultura musical de Guille Milkyway, el geni que està al darrere de La Casa Azul. Els dijous a la mateixa hora es poden veure els exercicis interpretatius de Javier Calvo i Javier Ambrossi, els directors del musical La llamada i de la sèrie Paquita Salas. I, entre classes i assajos, els espectadors poden conèixer millor uns concursants amb set de música i que transmeten valors positius. La resurrecció d’Operación Triunfo semblava un exercici de nostàlgia i, en canvi, s’ha desenvolupat com un fenomen millennial que adopta el millor dels joves d’avui: la possibilitat de viure una experiència transmèdia i de viure amb naturalitat el feminisme i la comprensió de la diversitat sexual.
Aquests punts, que consti, poden passar una miqueta desapercebuts per als espectadors que consideren que aquest reality de La 1 s’ha de consumir de la mateixa manera que si s’emetés el 2001. La productora Gestmusic i el presentador Roberto Leal no poden abordar tots els detalls de la convivència dels nois, com per exemple el dia que l’Alfred va deixar anar un crit mentre tocava la guitarra a la terrassa. “Has cridat com una neneta!”, va dir de broma la Mimi. Quina va ser la resposta del concursant del Prat del Llobregat, que es passa la meitat del temps a l’acadèmia amb una samarreta feminista? Dir-li que allò era “una mica sexista”. La Mimi va reconèixer a l’instant que tenia raó i va demanar-li perdó. I, de sobte, els joves s’enviaven per Twitter aquelles imatges sobre la igualtat, sobre la necessitat d’erradicar les expressions masclistes.
“Els guionistes són fora, s’assabenten de tot al mateix temps que nosaltres. Ells diuen el que és contingut, ells mateixos s’agafen fragments”, explicava el productor Jordi Rosell a la Setmana del Talent Audiovisual celebrada al CCCB. L’únic problema és que no poden mostrar totes les interaccions clau a les gales perquè llavors els concursants prenen massa consciència de si mateixos: “Els concursants s’adonen de tot i per això als vídeos no es pot mostrar tot. Tenen moltes hores per pensar i ratllar-se. La diferència amb gales com les de Supervivientes és que allà els concursants no hi són presents. Nosaltres hem de cuidar els nois”. I no només els nois de dins de l’acadèmia.
“Com que TVE té un públic molt envellit, des de Gestmusic vam haver d’anar a YouTube per arribar als més joves (...). Anem a YouTube i Instagram perquè els joves passen bastant de Facebook”. La clau és empaquetar continguts per a tots els públics, mastegant-los segons la seva manera de ser. Per exemple, els resums diaris (que
Els guionistes són fora, és el públic qui s’adona del que passa a l’acadèmia i ho puja a les xarxes
considera “un format d’abans”) es llancen també a les xarxes socials per contribuir al debat en línia. I on dirigeixen tots aquests continguts i aplicacions? Al mateix lloc: la gala dels dilluns, que està tenint una corba ascendent d’audiència.
Els fans més dedicats, que es posen les classes dels concursants per aprendre i que mengen amb ells si estan sols a casa, són els responsables del concepte Almaia , la parella no confirmada del programa formada per dos favorits de l’edició. El 2001 el públic es fonia amb l’Escondidos de David Bisbal i Chenoa, i el 2017 s’emociona amb
City of stars de l’Alfred i l’Amaia. Aquests espectadors també són els que capten totes les bromes de l’Amaia, que enamora amb els seus comentaris més escatològics i la seva irradiadora bondat, i els que van sentir la conversa sobre transsexualitat entre Javier Ambrossi i la Marina, la concursant sevillana, després que ella veiés el professor amb una samarreta reivindicativa que deia “Protect trans kids”. A la televisió pública la Marina explicava la seva història d’amor amb un noi transsexual amb absoluta normalitat.
Pot semblar una qüestió de sort, com si haguessin trobat unicorns, 16 aspirants a estrelles de la música amb sinceres ganes d’aprendre i naturalitat i bones intencions davant de les càmeres (des de Gestmusic reconeixen que ara els concursants estan més ben formats i que dominen l’anglès). Però també hi ha molta feina del cos docent de Noemí Galera, la directora de l’acadèmia. És una alenada d’aire fresc observar els Javis, els directors de moda, parlant de la llibertat d’orientació sexual mentre els alumnes assajaven el tema de La
revolución sexual i, en una nota més seriosa, sentir-los parlar de l’agressió homòfoba que van patir aquest novembre pel carrer. I diumenge passat va ser imprescindible sentir el doctor Bonaventura Clotet, president de la Fundació Lluita contra la Sida, resolent dubtes als concursants per després sentir la Mireya i Ana Guerra cantant Comiéndote a besos de Rozalén a la gala, un tema sobre enamorar-se d’una persona amb el VIH.
De sobte, OT és sinònim de modernitat, compromís, joventut i positivisme. No està malament per a un format que donaven per mort.
L’Alfred vol posar fi als comentaris sexistes i la Marina ha donat visibilitat a la transsexualitat