Mestre de periodistes esportius
ANDRÉS ASTRUELLS FEMENIA (1946-2017) Periodista, ex-director adjunt d’‘El Mundo Deportivo’
Aquell migdia de fa ja molts anys estàvem a la redacció d’El Mundo Deportivo Andrés Astruells, Andrés Mercè Varela i jo mateix, quan el veterà periodista olímpic ens va proposar d’anar a menjar un arròs negre al 7 Portes. Vam anar caminant Rambla avall, carrer Avinyó, passeig Colom i, finalment, ens vam asseure a la taula de l’emblemàtic restaurant barceloní. Ens van servir l’arròs negre, que es va acompanyar d’una ampolla de cava ben fred. Va ser un dinar més, un de tants en els quals uns professionals i amics es troben, intercanvien impressions i gaudeixen de moments, de vegades, irrepetibles. Però el que realment pretenc descriure és el record de la llarga sobretaula, en la qual van sortir a col·lació mil i una anècdotes i moltíssims viatges en què, especialment els meus dos acompanyants, van ser testimonis de grans esdeveniments esportius.
Per Andrés Astruells, desafortunadament avui protagonista d’aquest obituari, el realment important de les trobades gastronòmiques no eren els menús ni el restaurant en qüestió sinó les sobretaules, que habitualment s’allargaven en excés. Li agradaven les xerrades, el contrast d’opinions, l’anècdota i sobretot el cultiu de l’amistat i la camaraderia. Al final sempre la seva mateixa frase: “Cinc minutets més”...
L’Andrés ha estat un gran periodista esportiu, un professional de gran calat que el llegendari director Juan José Castillo i tots els seus companys vam saber apreciar en tota la seva dimensió. Els seus començaments van ser en el trencador Tele/eXpres al costat de Pascual Maisterra, Paco Solé Marçal i el mateix Castillo.
Allà, l’Andrés va beure el verí del periodisme i va desenvolupar els seus grans coneixements sobre natació
Li agradaven les xerrades, el contrast d’opinions, l’anècdota i sobretot el cultiu de l’amistat
i posteriorment sobre futbol. Les seves cròniques futbolístiques i la seva gran capacitat per explicar els més importants esdeveniments esportius el van convertir en un dels millors periodistes del país. Reconegut per tot l’àmbit professional, va realitzar gairebé tota la seva trajectòria durant més de tres dècades a El Mundo Deportivo, on va aconseguir els seus èxits professionals més importants, però també va aportar el seu talent en altres mitjans com la ràdio i la televisió.
Les seves memorables cròniques dels partits del Barça i de l’Espanyol haurien de ser avui veritables classes magistrals per a les noves generacions de professionals del periodisme esportiu. Tot un exemple per seguir.
Però en els seus últims anys, abans de la seva jubilació, va descobrir una activitat que arribaria a ser per ell una autèntica passió però també una gran frustració davant la impossibilitat de practicar-la durant la seva llarga malaltia. Em refereixo al golf, un esport que se li va ficar a les venes com una transfusió vital. Dubto que existeixi algú que demostri més entusiasme davant l’oportunitat de practicar una activitat esportiva. El golf va arribar a ser el gran motiu de la seva vida juntament amb la gran devoció que sentia per la seva filla Mar i, en els últims anys, pels seus dos nets Tomás i Enrique. La Mar, amb els seus familiars i els seus grans amics, han estat els qui l’han acompanyat sempre en les seves últimes hores, conduint situacions veritablement dramàtiques i tractant d’ajudar-lo durant el desenvolupament de la seva llarga malaltia
Quan va arribar-li el moment de la jubilació, Andrés Astruells va posar totes les seves il·lusions a dedicar al golf gran part de la seva vida. Va implicar la seva filla i va ser al Club de Golf Vallromanes on el gran periodista, amb la Mar i els seus amics, es va sentir una persona privilegiada. Però aquesta felicitat que ell esperava que es dilatés en el temps es va veure truncada per la malaltia que, amb exemplar estoïcisme, va haver de suportar amb grans dosis de patiment.
Desgraciadament avui hem de lamentar la seva mort, amb gran tristesa, però en el seu llegat ens queden grans records, meravellosos moments en què la seva personalitat i les seves grans virtuts ens han servit per valorar la seva influència en les nostres pròpies trajectòries. Els seus familiars i els seus incondicionals amics, entre els quals em compto, sentim profundament aquesta gran pèrdua però, tot i així, volem pensar que Andrés Astruells continuarà, allà on es trobi, escrivint les seves grans cròniques esportives i disputant aquells partits de golf que tant estimava sobre aquells prats verds infinits tantes vegades somiats per ell. Adeu, Andrés. Et trobarem molt a faltar però ens quedem amb el desig que algun dia ens trobem en un green immens jugant com els àngels.