“Entre religió i ciència hi ha tensió creativa”
David Jou, físic, assagista i poeta
En el seu curriculum consten 46 llibres de ciència, assaig i poesia. L’últim, Cant espiritual, rebat alguns llocs comuns en la relació entre ciència i fe. David Jou (Sitges, 1953) viu la poesia com una aventura vital i la investigació científica como una font d’inspiració. Per al físic i poeta, Déu és un estímul per posar l’atenció en l’altre, en el desvalgut i en l’univers. Per ell Déu es font i origen de tota raó.
El seu Cant Espiritual contribueix a un pensament cristià que harmonitzi ciència i fe? El meu Cant reflexiona sobre el fenomen humà des de la cosmologia i la biologia i des de la teologia cristiana. Participa doncs d’una trobada entre ciència, poesia i religió, i és una aportació a la tradició de Cants Espirituals catalans, entre els quals destaquen els d’Ausiàs March, Maragall, Palau Fabre, Blai Bonet i Antoni Ferrer Perales.
Com definiria els sentiments que han inspirat la seva poesia?
Com una recerca sobre la realitat i un servei públic d’enriquiment expressiu i eixamplament de la sensibilitat. La meva poesia va des de la ciencia i la religió a l’amor i el pas del temps.
Si la història del món és finita i els físics assegureu l’absència de determinisme en el comportament de la matèria, per què costa tant d’harmonitzar revelació cristiana i ciència? Perquè les preguntes de la ciència són diferents de les de la religió. La ciència busca lleis pel món observable a través d’experiments repetibles, classificacions sistemàtiques i demostracions matemàtiques. La religió es pregunta sobre el sentit i valor de les coses i de les accions, la sorpresa de l’existència, la relació amb l’Altre i els límits de la realitat.
Però, una harmonia entre els dos conjunts de preguntes no seria bella? Entre religió i ciència hi ha una tensió creativa. Una harmonia massa gran seria problemàtica, ja que les explicacions de la ciència varien amb el temps, de manera que l’harmonia d’avui podria ser una discordança demà. A mi m’és fàcil combinar les experiències científica i religiosa, perquè m’interessen més les preguntes que les respostes. La dinàmica de les preguntes de fons és més pausada, universal i profunda que la de les respostes.
En el poema “Tres apocalipsis” ens diu que la ciència ens dóna instruments per canviar el món, però calla sobre el sentit del món, sobre la plenitud de l’ésser. La tecnologia dóna més poder sobre el món i fa pensar més críticament què volem fer amb aquest poder. La reflexió sobre els objectius i els valors de l’acció, sobre el sentit i la plenitud de l’existència humana, desborda la ciència i la tecnologia i participa de l’humanisme i la religió.
Podríem dir que ni la ciència és un obstacle per creure, ni Déu s’oposa a la raó?
Per a qui no creu en Déu, la ciència pot ser un obstacle addicional, però també un camí cap a la reflexió i la pregunta. Per als creients, en canvi, Déu és la font i l’origen de tota raó, no tan sols de la raó humana, sinó també de la racionalitat còsmica provinent de les lleis físiques i de les estructures matemàtiques, anteriors a la vida i a la humanitat. La meva experiència religiosa també és un homenatge a la raó divina. Alhora, la meva experiència científica em proporciona imatges per a expressar la meva religiositat en un món interpretat
per la ciència i la tecnologia.
Així doncs, si les lleis bàsiques del món venen de Déu, descobrir lleis bàsiques en què nega Déu? No és el Creador qui estimula la ciència? Si creiem que la raó i l’ordre profunds de les coses venen de Déu, i si la ciència explora un aspecte de la raó i l’ordre, l’afirmació que més ciència suposa menys Déu no té pròpiament sentit. És més: la convicció d’un ordre provinent d’un Creador ha estat un estímul per a desenvolupar la ciència occidental, a diferència d’un món interpretat com una il·lusió com en les religions orientals.
Per què es diu que quanta més ciencia menys Déu?
La ciència proporciona medicaments, comoditats i respostes que la religió no proporcionava. L’allargament de la vida, l’escurçament dels episodis de dolor, l’increment d’informació i l’eixamplament de la capacitat d’acció sobre el món fan que ens preguntem menys per les qüestions de sentit i ens distreiem més. Pensar en qüestions de sentit demana ara una perspectiva més àmplia. Abans te les trobaves a tot arreu; ara, de tant en tant. Però pensar menys en Déu també vol dir pensar menys en el sentit de la teva vida i en el de la teva relació amb els altres: no és només Déu qui queda arraconat; també hi quedem nosaltres mateixos.
Si Déu no és un concepte científic, vol dir que és inexplicable i indecidible per la ciència? En les matemàtiques, i en el pensament en general, hi ha moltes qüestions indecidibles. Que Déu sigui qüestió indecidible em sembla una forma de combinar raó i llibertat religiosa. Però aquestes reflexions poden fer oblidar l’Amor com element essencial. Em refereixo a l’Amor com una relació definida pel reconeixement de l’existència de l’Altre, la benvolença envers l’Altre i la col·laboració amb l’Altre. En aquest sentit, la relació és la forma superior de l’ésser. La idea cristiana de Trinitat posa en relleu aquesta preeminència de l’Amor com a relació essencial i fundadora.