L’espiritualitat de l’advent

Celebrem avui el segon diumenge d’advent. L’advent forma una unitat de moviment amb el Nadal i l’Epifania. Les tres paraules proven de dir el mateix: vinguda, naixement i manifestació. Un temps viscut amb intensitat ens disposa per acollir plenament el regal del Nadal. Tant de bo aquest temps de preparació ens ajudi a redescobrir que Nadal és l’acostament generós de Déu a la humanitat; Nadal és la visita que Déu ens fa per fer-nos fills adoptius del Pare; Nadal és el compliment de les promeses del Senyor de reunir tot el gènere humà en un nou poble d’Israel, a l’Església una i única de Crist estesa d’Orient a Occident.

Déu ha vingut, ve i vindrà definitivament a nosaltres. Durant el temps d’advent, la litúrgia ens convida a prendre consciència de les diverses vingudes del Senyor. La primera vinguda va ser la que va succeir a Betlem fa més de 2.000 anys i celebrem cada 25 de desembre. La vinguda del Fill de Déu és un esdeveniment tan immens que Déu va voler preparar-lo durant segles. En aquesta celebració fem memòria del compliment de les promeses fetes per Déu al poble d’Israel. Participant en la llarga preparació de la primera vinguda del Salvador, els cristians renovem el desig de la seva segona vinguda.

L’advent ens prepara també per a la vinguda definitiva del Senyor Jesús. Aquell que va prendre la nostra carn i que va néixer pobre i humil en un estable se’ns manifestarà en glòria i majestat al final dels temps per instaurar el cel nou i la terra nova, l’eternitat amb Déu en la glòria del cel. Els cristians hem de mirar també el futur, ja que hem estat creats a imatge i semblança de Déu i, per tant, per a l’eternitat. Les últimes paraules que llegim a la Bíblia, al llibre de l’Apocalipsi, després de dir que Déu és l’Alfa i l’Omega de la història, ens fan exclamar tots: “Vine, Senyor Jesús”.

Sovint, les preocupacions del món, l’acceleració de la vida actual i el sentit materialista que s’ha fet present en la nostra manera de viure, ens fan oblidar l’altra vida i limiten l’horitzó de la nostra existència a aquesta terra. Llavors, se’ns fa difícil entendre el contingut de les benaurances. Aquest advent us convido, em convido a mi mateix, a demanar al Senyor que augmenti en nosaltres el desig de la vida eterna, que és l’eterna felicitat. Sant Agustí diu que tindrem molta més capacitat de rebre’l com més fermament l’esperem i com més ardentment ho desitgem.

En la nostra societat, l’esperança és una virtut que va a la baixa. Es respira més aviat desencant i frustració. Potser hem errat a l’hora de triar el valor sobre el qual hauríem de fonamentar la nostra confiança. L’advent és temps d’esperança, no inquieta i anguniosa, sinó confiada i joiosa. L’alegria de l’advent és dolça i profunda, perquè brolla de l’esperança cristiana que es fonamenta en el fet que Déu complirà les seves promeses, particularment la de la vida eterna.

En un temps de desencant, regala’t advent. Sí, aquesta és la meva proposta: posa més advent en la teva vida. Contempla les promeses que Déu ens ha fet, gaudeix i descansa en elles. Regala’t un temps per a l’oració, una atenció més gran a les inspiracions de l’Esperit, que vol fer meravelles en nosaltres i a través de nosaltres. D’aquesta manera complirem les paraules d’Isaies que fa pròpies sant Joan Baptista: “Prepareu el camí del Senyor, aplaneu els seus senders”.

En un temps de desencant, regala’t un temps per a l’oració, fes més atenció a les inspiracions de l’Esperit