Escrit a Auschwitz
Mercedes Monmany vindica tres autores assassinades pels nazis: Etty Hillesum, Gertrud Kolmar i Irène Némirovsky
Amesura que les lliçons de les guerres bàrbares del segle vint es van esvaint en la memòria, tornen, modernitzats i maquillats, hàbits primitius que semblaven enterrats. Ho denunciava dijous Ishiguro en la seva lectura del Nobel: “Ideologies d’ultradreta i nacionalismes tribals regirantse sota els nostres civilitzats carrers com un monstre que desperta”. En aquest clima, Mercedes Monmany publica Ya sabes que volveré (Galaxia Gutenberg), històries d’escriptores les vides i obres literàries de les quals van quedar truncades quan van morir en camps de concentració nazis, la diarista holandesa Etty Hillesum, la poeta alemanya Gertrud Kolmar i la novel·lista francesa d’origen rus Irène Némirovsky.
Fa uns mesos Monika Zgustova publicava en la mateixa editorial Vestides per a un ball a la neu, el testimoni de nou dones que van sobreviure als gulags soviètics. Els dos llibres detallen els mecanismes de terror dels dos sagnants totalitarismes. Hi ha un tret comú entre nazis i estalinistes; primer, l’odi, el menyspreu, gegantines campanyes de culpabilització de delictes i després la persecució, la deshumanització de les víctimes, la rutina absurda i gairebé burocràtica amb què la maquinària estatal imposa l’horror. I a l’altre costat, la resistència moral. Segons Aurelio Major, que va presentar el llibre, amb Enrique Vila-Matas. a la llibreria + Bernat, “destaca l’extraordinària enteresa moral i la compassió d’aquestes escriptores”, l’obra de les quals “ha estat ocultada per la celebritat d’altres noms, gairebé sempre d’homes”.
El llibre de Mercedes Monmany descobreix especialment una escriptora jueva com Etty Hillesum, assassinada a Auschwitz el 30 de novembre del 1943, quan encara no havia fet els 30 anys. Monmany explica que el 1980 va arribar al despatx d’un editor holandès, gairebé per casualitat, un diari. “Estava escrit a mà, amb una ajustada i fina cal·ligrafia. Les pàgines el van captivar immediatament, i captiven encara avui qualsevol lector, amb el seu alè vital, apassionat, enèrgic, farcit de reflexiles ons que uneixen en un mateix temps una espiritualitat profunda, filosòfica i transcendental, al costat d’una escriptura febril, inquieta, plena de nervi i carnalitat”. El diari i l’aparició de més
El descobriment dels sorprenents diaris d’Etty Hillesum va commocionar els holandesos Irène Némirovsky es va conjurar a no descarregar el seu odi contra un col·lectiu d’éssers humans
escrits d’Etty Hillesum van commocionar Holanda.
El que més va cridar l’atenció va ser com l’escriptora va combatre la barbàrie amb la pau de l’esperit i com va saber tenir a ratlla l’odi i el dolor. El 27 de setembre del 1942, escrivia: “La sensació nítida que, a despit de tots els patiments infligits i totes les injustícies comeses, no arribo a odiar els homes”. Sap que la barbàrie nazi pot fer néixer en els perseguits una barbàrie idèntica, però –va escriure– “hem de rebutjar íntimament aquesta incivilització; no podem conrear dins de nosaltres aquell odi, perquè, sinó, el món no sortirà mai del fang”.
El 8 d’octubre del 1942, Hillesum escriu una frase estremidora: “Malgrat tot, sempre arribo a la mateixa conclusió: la vida és hermosa. I crec en Déu. Vull ser enmig de tot allò que la gent crida atrocitats i fins i tot dir després: la vida és bonica”. Un pensament que li permetia suportar terribles penalitats, al costat de la il·lusió que, una vegada superades, patint sense sucumbir, es podria construir un món nou. Hillesum, a bord d’un vagó que la conduïa a una altra destinació, va escriure una postal i la va llançar a l’exterior per si la trobava algun camperol i la feia arribar als seus destinataris. En la postal havia escrit als seus amics: “M’esperareu, veritat?”. El tren la portava a la mort.
Una altra de les escriptores, Gertrud Kolmar, era poeta i cosina predilecta de Walter Benjamin, que la considerava la seva ànima bessona. Els seus germans s’havien evadit a Suïssa, però ella va decidir quedar-se amb el seu pare malalt, desistint d’una oferta per treballar a Anglaterra com a institutriu. Capturada pels nazis, va treballar com a esclava. “Només em sento pròxima al passat”, va escriure. “Per mi l’irreal i el llunyà és el que està passant avui. Si és veritat que no somio, tampoc no ho és que m’hagi arribat a despertar. Em passejo com per un món intermedi que no forma part de mi i del qual jo tampoc no formo part”. Va ser assassinada a prop de la frontera austrohongaresa, durant la retirada dels presoners del seu camp de concentració. A les seves butxaques es van trobar els deu últims poemes escrits durant el seu captiveri.
Irène Némirovsky (19031942), autora d’obres com El ball o Suite francesa, és la més coneguda de les tres escriptores esmentades al llibre. Mercedes Monmany opina que “és una escriptora inoblidable, de les que marquen el lector. Llegir una de sola de les seves seques, desesperades i ombrívoles pàgines i enamorar-se immediatament d’aquesta autora d’extraordinària clarividència és inevitable”.
“Estimo la vida –va escriure Némirovsky. En el fons tot el meu turment ve del fet que tinc por de no poder gaudir fins al més profund durant molt de temps. Els dies em semblen massa curts. El sol es pon massa aviat. Els estius acaben massa aviat. La mort arriba massa aviat”.
Irène Némirovsky va retratar la col·lectivitat jueva de manera tan mordaç que va ser titllada d’antisemita, cosa que no va impedir la seva deportació i assassinat a Auschwitz el 17 d’agost del 1942. Ella, com les altres autores, va deixar la seva lliçó moral i de pietat. Alarmada per una expressió d’odi col·lectiu, va escriure: “Faig aquí la promesa de no tornar a descarregar la meva rancúnia, per justificat que sigui, sobre una massa d’homes, siguin quins siguin la seva raça, religió, conviccions, prejudicis o errors”.