Construir per a l’usuari, no per a la foto
Enric Batlle defensa l’urbanisme humà després de rebre la medalla del Consell Superior de Col·legis d’Arquitectes
El sensacionalisme no és exclusiu de la premsa groga. També el practiquen els falsos artistes i els dissenyadors barruts. O alguns arquitectes. Ho subratlla el barceloní Enric Batlle: “Ha arribat un moment en què sembla que els arquitectes no servim si no impressionem”, diu a conversa amb La Vanguardia a Madrid arran del premi que el seu despatx, Batlle i Roig, acaba de rebre de la més alta institució del sector a Espanya: la medalla del Consell Superior de Col·legis d’Arquitectes. El guardó reconeix la tasca de l’estudi –fundat el 1981 juntament amb Joan Roig– “com a referent de qualitat i rigor professional”, caracteritzat per “un funcionament empresarial i solvent”, amb una “filosofia col·laborativa i global” i sempre “a l’avantguarda en l’ús de noves tecnologies”.
Batlle contraposa la seva concepció de l’arquitectura “holística i al servei de l’usuari” a aquesta altra de “l’edificació icònica i d’una sola foto” que tant s’ha imposat els últims anys. El premiat es refereix a determinats immobles emblemàtics de Barcelona –com per exemple la Torre Agbar– caracteritzats per una potència visual exterior indubtable però dels quals “ningú no es pregunta” si el seu interior és pràctic i amable per a les persones que hi treballen.
Més optimista es declara respecte a l’evolució de l’urbanisme i el paisatgisme en urbs com Barcelona i Madrid. “Moltes grans ciutats han començat a corregir errors i a buscar solucions de futur”, afirma. I destaca la tendència a rectificar els creixements de desbordament cap a fora –com una “taca d’oli”– mitjançant una incidència més gran en la reforma i la recuperació d’interiors.
La capital catalana ja és un model dins d’aquesta estratègia, indica Batlle. La fórmula consisteix a “rescatar el que havíem espatllat” a la ciutat, a “regenerar les zones i els barris degradats” i a dignificar els “no-espais” situats a les fronteres amb la perifèria. Això, sumat als requisits mediambientals en voga, propicia la fusió de la metròpoli amb la naturalesa.
Un factor clau a favor d’aquesta millora i “renaturalització” de les metròpolis és el de la progressiva reducció del transport privat en benefici del públic i compartit. “Tot i que encara no en siguem conscients, de fet, ja estem traient els cotxes de les ciutats”. El transport col·lectiu s’imposarà per davant del cotxe privat i la bicicleta. Ja no hi ha marxa enrere, insisteix Batlle.
Un dels efectes i dels preus de la regeneració urbana cap a l’interior és la gentrificació, és a dir, l’elitització del centre en perjudici dels residents amb menys capacitat adquisitiva, per efecte d’una pujada de preus, al qual cal afegir un augment del turisme a les zones afectades. Aquestes conseqüències ocasionen rebuig social i qüestionen el model. Però llavors –opina Batlle– convé preguntarse: “Hauríem de renunciar a les millores i deixar aquells barris degradats?”. És obvi que no, però com frenar l’escalada de preus i l’expulsió dels més febles? La resposta és, en el fons, igualment òbvia: “Cal millorar tots els barris”, respon.