Cristiano i l’octanatge de l’ego
Com els poètics cavalls de Canetti, que s’alimentaven del soroll del seu galop, un peculiar foc alimenta l’ambició de Cristiano. No és el futbol, matèria que el portuguès sap que és fugissera, opinable, sinó el que és quantificable del futbol: gols, títols, trofeus, portades, clics, entrades a Google... qualsevol dada que acrediti la seva autoritat i negui la dels seus competidors. És l’octanatge que li exigeix la seva egolatria, mai satisfeta, perquè l’ego li demana cada dia més admiració pública, més certeses de la seva primacia i menys reconeixement als seus rivals.
Amb Cristiano Ronaldo el futbol sembla menys un territori de plaer que la coartada per derrotar els seus fantasmes personals. Des de fora, sembla un combat quotidià i anguniós, destinat a la derrota perquè els egos desmesurats requereixen aliment constant. No estan mai definitivament satisfets. La seva fam és insaciable.
Després d’aconseguir la seva cinquena Pilota d’Or, Cristiano va declarar sense titubejos que és el millor jugador de la història. Ho va repetir unes quantes vegades, com si necessités alliberar-se d’un dubte o alliberar l’opinió pública de qualsevol dubte sobre la qüestió. Va semblar que el cinquè trofeu li permetia proclamar una superioritat inequívoca, no sobre Messi, sinó sobre tot el santoraldelfutbol,desdePuskasfinsaPelé, passant per Di Stéfano, Cruyff i Maradona.
Hi ha molta ingenuïtat en la interpretació que fa Cristiano de la seva posició en l’escala de futbol. És una recreació infantil d’un problema que no podrà resoldre mai. Per legítims que siguin els seus arguments, sempre s’enfrontarà a raons igual de valuoses que el desacreditin. És evident que aquest tipus de conflictes de personalitat superen el futbol, encara que en aquest cas sigui el futbol el paisatge on el portuguès entaula les seves batalles interiors.
El seu combat és admirable, d’altra banda. L’obliga a viure en permanent estat d’alerta. No fa descansar el seu motor, al contrariquelamajoriadelsfutbolistes,l’objectiu dels quals no és sadollar un ego gegantí. Cristiano s’exigeix desesperadament en cada jugada, en cada rematada, en els errors, perquè rebutgen la seva obsessiva recerca de la consagració, i en els gols, perquè el confirmen davant el món. El resultat és la negativa de Cristiano a la decadència, a la comoditat, a la corba que afecta tots els jugadors.
Podria semblar que Cristiano està disposat a endarrerir més enllà del que és normal el cicle del declivi. És més que això: la seva intenció és negar-se qualsevol possibilitat de decadència, derrotar aquell impossible que és l’edat i la pèrdua de facultats. En aquest sentit, es tracta del vell combat de l’home contra l’erosió. És la qüestió bàsica de la nostra existència, que en el cas de Cristiano Ronaldo es trasllada a la gespa. Es nega a envellir, cosa que en definitiva no és res més que la manifestació d’un ego exaltat, però aquesta tenaç resistència li permet mantenir-se alerta i continuar vigent quan està a punt de fer 33 anys.
Cristiano sap que la seva vigència està adherida als gols, a les xifres, a les dades que
La seva intenció és negar-se qualsevol decadència, vèncer un impossible: el pas del temps
pot proposar davant Messi i davant tots els grans del passat. No desisteix en aquesta tasca esgotadora. El seu mèrit, no hi ha cap dubte, és extraordinari. Tot i això, té un problema gros amb la seva necessitat de basar-se en els números per justificar la seva jerarquia i la seva obsessió. És cert, a Cristiano, gran davanter, potser el millor rematador de la història, se’l recordarà pels seus gols. Amb Messi passa una altra cosa: si s’esborren els seus moltíssims gols de la memòria, continua sent un futbolista grandiós.