Una pilota per a les serps
Li vaig dir que potser podia canviar la pilota per una de plàstic, i ell va fer cara de Corleone
L’Emmanuel s’assemblava a Morgan Freeman. Tenia dotze anys, bosses sota els ulls i un somriure de carrer. Això últim, literal: havia viscut dos anys als carrers de Kara, al nord de Togo. Va decidir a la seva manera que ens avindríem. Després d’una estona xerrant tranquil·lament amb ell i altres nens de carrer, es va esmunyir cap a la meva esquena i em va plantar un ganivet al coll. La meva por li va semblar de fiar, perquè al cap de dos segons es va guardar l’arma, va deixar anar una riallada i em va clavar un petit cop a l’espatlla com dient “Era broma, nen, no et volia fer res”. Els altres van riure també i vam continuar parlant com si res.
L’Emmanuel i els seus amics eren nens serp. Dimonis. En algunes parts de l’Àfrica, quan hi ha una mort inexplicable —i a Togo, la sida o la malària fan estralls— s’acudeix al bruixot perquè tiri unes closques a l’aire, parli amb els esperits i trobi l’explicació. De vegades acusa el benjamí de la família d’haver-se menjat l’ànima del familiar mort. La tradició diu que no es pot assassinar un nen serp perquè després tots els nadons de la família naixeran dimonis, així que atonyinen el nano perquè se’n vagi. Molts d’aquests nens del carrer creuen que porten una bestiola dins, però l’Emmanuel ja no.
Quan el vaig conèixer, vivia en un centre salesià que acull 50 nens acusats de bruixeria, on reben menjar calent, educació i amor propi. Al carrer, els nens serp són repudiats i tractats pitjor que els gossos, així que refugiar-se allà els permet recuperar la dignitat i desferse a poc a poc de la culpa. Al vespre, muntaven al pati uns partits de futbol de categoria. De 25 contra 25. Nanos de totes les edats, que es doblaven l’edat, corrien darrere d’una pilota feta de bosses de plàstic lligades amb cordills que rebotava a la babalà sobre la sorra. Es clavaven unes puntades de peu assassines.
La tarda abans d’anar-me’n els vaig fer una sorpresa: una pilota de cuir. L’explosió de joia va ser descomunal. En Sébastien, de 7 anys, es va aferrar a la meva cama com un coala, em va donar mil cops les gràcies i em va demanar que no marxés mai. La seva promesa d’amor etern va durar poc.
Al cap d’uns minuts de partit, els més petits es van adonar que la pilota era massa grossa i pesada per a ells. Els seus xuts amb prou feines movien la pilota a la sorra i els grans tenien avantatge. També poca paciència: van parar el partit i van ordenar a tots els marrecs que sortissin del camp.
Em vaig acostar avergonyit a en Sébastien, que assegut en el córner em va preguntar quan havia dit que me n’anava, en una ostentació de subtilesa pròpia d’un geni. Li vaig dir que potser podia canviar la pilota per una de plàstic i ell va fer cara de Corleone. —Ce n’est pas necessaire. Al matí següent, la pilota de cuir va aparèixer punxada al pati.