El quitament del deute de Catalunya... i algun més
Cristóbal Montoro, el ministre d’Hisenda, ja ho té assumit des de fa temps. De fet, ho ha explicat públicament, si bé de manera alambinada. La realitat és que l’alleujament, reducció o quitació del deute de les comunitats autònomes amb l’Estat està en espera que se li apliqui un model creatiu que eviti la irritació de Brussel·les i d’un calendari que permeti al Govern de Mariano Rajoy treure-li el rendiment polític convenient.
Fins i tot Montoro ha intentat aplicar en dues ocasions alguna modalitat de reducció o quitament; de moment sense èxit formal. El desembre de fa tres anys, el ministre d’Hisenda va proposar al Govern espanyol un programa de reducció del deute autonòmic amb l’Estat a raó d’un 10% anual, amb la qual cosa en una dècada el deute fins aquell moment amb el FLA hauria desaparegut dels comptes de les comunitats.
La realitat és que els plans de Montoro eren, sobretot, una resposta a una realitat incontestable: el sistema de finançament autonòmic s’hauria d’haver renovat el 2014, just quan es va posar sobre la taula la possible quitança del deute amb el FLA, però no es va fer. Segons el Govern espanyol perquè la crisi i les exigències de reducció del dèficit de Brussel·les no ho van permetre. Això sense tenir en compte les queixes de les comunitats més mal finançades, les Balears, Catalunya, Madrid i la Comunitat Valenciana, contra un sistema de repartiment de recursos econòmics que consideren injust.
Com a variant intermèdia entre la reducció progressiva de la quantitat de deute amb el FLA i el bloqueig del recanvi del model, Hisenda va posar sobre la taula la reducció dels interessos que havien de pagar les comunitats pel seu deute. Un pal·liatiu, econòmicament important, que no resolia la base del problema. Al final, tots aquells deutes del conjunt de les comunitats amb el FLA sumen actualment més de 160.000 milions d’euros (52.500 de Catalunya, la que més). Al voltant del 16% del deute total del Regne d’Espanya.
Encara que si s’atén el raonament de Montoro, el problema no és tal. Ja que, com li agrada dir, aquest deute està “mutualitzat”, és a dir, subsumit en el conjunt del de l’Estat, de tal manera que correspon a aquest últim ser-ne responsable i ja no es distingeix del d’una procedència diferent. “L’estem mutualitzant, s’està convertint en un deute de tot l’Estat”, va declarar a La Vanguardia el 2015, poc després de la seva proposta de quitament. Les vies futures encara s’han de definir, des de l’allargament indefinit, fins i tot a perpetuïtat del pagament i venciment d’aquells deutes a quitaments vinculats a determinats pactes. Però ja forma part dels escenaris realistes de futur.
Ara, a l’abric de la campanya electoral catalana del proper dia 21, hi ha qui ha intentat atiar el xoc entre comunitats traient a passejar una altra vegada el tema del quitament, en aquest cas com a fantasma amenaçador. Els més agosarats han recorregut al programa econòmic del PSC atribuint al seu candidat, Miquel Iceta, una espècie d’idea esbojarrada, una concessió a l’independentisme. En realitat, a més dels socialistes catalans, moltes comunitats autònomes, òbviament les més endeutades, com la Comunitat Valenciana i les Balears, defensen l’oblit total o parcial del deute. Fins i tot el mateix PSOE ha arribat a estudiar la idea, proposada l’estiu passat pel seu secretari d’organització, José Luis Ábalos, encara que matisada després en vista de les crítiques d’alguns barons. Fonamentalment, Susana Díaz, la presidenta d’Andalusia. Precisament, la novetat programàtica dels socialistes catalans resideix en la seva pressió perquè una posició així sigui assumida pel conjunt del partit.
És més, el març passat, la Comissió d’Hisenda i Funció Pública del Congrés va aprovar una proposició no de llei, amb el vot favorable de PP, PSOE i Ciutadans, en la qual instava el grup d’experts encarregat de formular propostes sobre el nou model de finançament a analitzar “els dèficits de finançament que han suportat les comunitats autònomes i el seu impacte sobre el deute autonòmica, proposant –en el seu cas– l’ús de mecanismes de compensació tal com estableix la llei de finançament de les comunitats autònomes”.
Algun especialista, com Antoni Zabalza, ha arribat a calcular que el mal finançament de les comunitats els va costar uns 150.000 milions d’euros entre el 2007 i el 2013, una quantitat que, encara que no inclou els últims anys, ja és equivalent al finançament aportat per l’Estat al FLA.
Com ja s’ha dit, i malgrat el soroll interessat que es pugui fer per fomentar la rancúnia entre territoris, la realitat és que les comunitats més endeutades (entre elles, les més actives industrialment i les més exportadores, amb Catalunya i la Comunitat Valenciana al capdavant), no poden fer front a la major part dels seus compromisos amb l’Estat, sobretot a causa que el sistema de finançament les ha perjudicat notablement. D’aquí l’anàlisi de Montoro.
Però, les coses sempre són més complicades del que semblen a simple vista. La temptació de l’Estat és oferir l’oblit del deute a canvi d’un control més gran sobre les finances de les comunitats i la renúncia d’aquestes a finançar-se directament als mercats. És una cosa que ara ja s’ha imposat per la via dels fets, amb els instruments associats al FLA, primer; la llei d’estabilitat pressupostària, després, i el 155, finalment. Però això no és base ferma de negociació per a un acord polític a Catalunya.
Montoro ja volia quitaments del deute autonòmic; la mesura forma part de qualsevol escenari de futur