Israel i Catalunya
El diari comenta la deriva dels esdeveniments a Israel arran dels comentaris de Donald Trump sobre la capitalitat de Jerusalem. Així mateix, reflexiona sobre l’aposta majoritària dels catalans pel diàleg a tots els nivells.
EL president nord-americà, Donald Trump, va al·legar a l’anunciar el trasllat de l’ambaixada dels Estats Units a Israel a Jerusalem que durant molts anys no hi ha hagut una negociació de pau efectiva i, per tant, tot el que suposi agitar un panorama estancat pot ser presentat com un esforç a favor de la pau entre Israel i l’Estat palestí. El raonament té la seva part de raó, però també s’assembla a una partida de ruleta russa, un passatemps gens aconsellable.
El problema no és que Jerusalem sigui reconegut com la capital de l’Estat d’Israel, que controla la ciutat santa des de la victòria militar sobre la coalició àrab que va iniciar la guerra dels Sis Dies el 1967. La fórmula dels dos estats –estancada– hauria conclòs, inevitablement, amb un pacte sobre l’estatus de Jerusalem, un assumpte l’emotivitat del qual aconsella deixar-lo per al final de tota negociació i no com a entrant, atès el risc raonable de fracàs de bon començament. L’anhel israelià d’assentar a Jerusalem la seva capital és lícit, comprensible i conseqüent, de la mateixa manera que un Estat palestí amb totes les de la llei i en convivència pacífica només podria tenir la seva capital a Jerusalem Oriental. Si les tres religions monoteistes han fet d’aquesta urbs tan singular la seva ciutat santa, una pau en tota regla entre israelians i palestins bé podria aspirar a compartir Jerusalem.
El preocupant de l’anunci del president dels Estats Units és que només vagi acompanyat d’un desig difús d’assolir la pau, sense el mínim indici d’iniciativa diplomàtica realista. Tots els presidents dels Estats Units dels últims 40 anys han tingut el dossier palestino-israelià sobre la taula del despatx oval i tots han provat d’abandonar la Casa Blanca amb els llorers d’una pau duradora (i tan esquiva). L’aproximació de Donald Trump al conflicte és sui generis: diu que vol una solució des del realisme –el president dels EUA abusa del seu instint empresarial, quan negocis i diplomàcia són dos mons diferents– i concedeix, d’entrada, un avantatge a una de les parts sense contrapartides. Curiosa manera d’asseure a la taula de negociació dos antagonistes.
Les reaccions sobre el terreny, per tràgiques i lamentables que són les primeres morts, han estat tan previsibles com limitades malgrat la força de les imatges i la contundència verbal d’algunes declaracions. Hamàs ha cridat els habitants de la franja de Gaza a iniciar una tercera intifada encara que, ara per ara, l’amenaça no s’ha traduït en atemptats d’envergadura. La retòrica dels dirigents musulmans és proverbial, amb la inefectiva Lliga Àrab com a exemple, però també en aquesta confiança que la reacció serà limitada hi ha molt de ruleta russa per part del president Donald Trump, la decisió del qual pot ser l’enèsim pretext perquè el terrorisme gihadista actuï, precisament ara que acaba de ser derrotat en el seu efímer califat de l’Iraq i Síria.
Washington està sol en aquesta decisió, rebutjada per la Unió Europea i el Regne Unit. La visita del primer ministre israelià Netanyahu a París i avui a Brussel·les posa al descobert un altre divorci lamentable: Israel prescindeix del que pensa Europa, i Europa prescindeix de les seves limitacions a l’Orient Mitjà. És urgent aclarir si Donald Trump té un pla diplomàtic per a l’Orient Mitjà o només compleix amb compromisos amb donants electorals.