Mala gestió
El polèmic trasllat a l’Aragó de les obres de Sixena que es trobaven al Museu de Lleida; i l’immoral malbaratament d’aliments que caracteritza la societat de l’opulència.
EL retorn a l’Aragó de 44 obres d’art del monestir de Sixena, propietat de la Generalitat i durant decennis custodiades al Museu de Lleida, va desfermar ahir una petita –però sorollosa– tempesta política. En l’àmbit independentista es va qualificar aquesta devolució d’espoli i de saqueig; també d’exemple d’una suposada aplicació abusiva de l’article 155, il·lustratiu de les presumptes polítiques d’humiliació a Catalunya que compartirien PP, Ciutadans i PSOE. I, a Lleida, es va lamentar la devolució pel que té de pèrdua d’unes obres catalogades i protegides per la llei catalana. El trasllat s’ha fet obeint una sentència del 2015, per la qual es condemnava la Generalitat a tornar cautelarment les peces a l’Aragó. Però la coincidència de la data en què expirava l’últim termini fixat per al retorn amb la campanya del 21-D va encrespar els ànims.
El cas es presta, certament, a la utilització política. Però els qui prefereixin abordar-lo amb afany d’equanimitat potser admetran d’entrada que s’hi barregen aspectes jurídics, artístics, polítics i de política cultural, i que qualsevol anàlisi que ignori aquesta complexitat pot ser esbiaixada o incompleta.
Des de l’òptica jurídica, és un fet que els jutges han considerat fins ara que la compra efectuada per la Generalitat era nul·la. Com ho és que la institució catalana ha esgotat tots els recursos contra l’execució cautelar. O que la maquinària judicial es va posar en marxa molt abans que el 155 entrés en vigor.
Des de l’òptica artística, i per tal d’avaluar la importància de les peces, potser ens ajudi recordar que de les 44 guardades fins ahir al Museu de Lleida tan sols set han estat exposades regularment, mentre que les restants s’han guardat sempre a les reserves. I encara caldria dir que la cinquantena que va custodiar el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), i que ja van ser tornades a l’Aragó el 2016, van estar sempre als magatzems, mai a les sales d’exhibició. Dit això, també podríem afegir que l’horari de visita estarà a l’Aragó més limitat que a Catalunya. En tot cas, i com a criteri general, creiem que no és bo atomitzar les col·leccions, sinó potenciar-les i convertir-les en focus poderosos d’atracció cultural. És per això que seria un error gruixut privar el MNAC en el futur d’algunes de les pintures murals romàniques, objecte d’un altre litigi paral·lel.
Des de l’òptica política, direm que l’execució de la sentència quan Catalunya està sotmesa al 155 i immersa en la campanya del 21-D denota poca oportunitat i menys tacte. Ara bé, la Generalitat té la seva part de responsabilitat en el desenllaç del cas. L’exconseller de Cultura Santi Vila va arribar al seu dia a un preacord amb l’Aragó, en el marc d’un projecte de col·laboració bilateral de llarg recorregut, que va ser torpedinat per ERC quan ja tenia data d’aplicació. Creiem que contenciosos com aquest només es poden resoldre dialogant de cara a un acord mutu que acontenti tothom.
Finalment, des de l’òptica de la política cultural, no resulta senzill donar un suport acrític a l’Administració catalana. Costa d’oblidar que aquesta mateixa Administració que ara es lamenta per Sixena manté les grans institucions museístiques del país –començant pel MNAC– infradotades, condemnades a la mera supervivència. És lamentable perdre recursos com els que ara se n’han anat a l’Aragó. Però és obligatori optimitzar el rendiment dels que encara es conserven.