Obertura de mires
Res del que passa en el lloc més allunyat de la Terra pot ser-nos indiferent; tot tendeix a projectar els seus efectes més enllà del seu territori
Miquel Roca escriu: “Les properes eleccions del 21-D i tota la intensitat amb què es viu des de fa mesos tot el que afecta el procés ens fan oblidar, molt sovint, el que passa en el món que ens envolta. Tenim, tots plegats, la tendència a veure’ns nosaltres mateixos com el melic del món. Tot gira al voltant nostre o ens ho pensem. I ens equivoquem. El món té altres centres d’interès i molt sovint més importants que els nostres”.
Les properes eleccions del 21-D i tota la intensitat amb què es viu des de fa mesos tot el que afecta el procés ens fan oblidar, molt sovint, el que passa en el món que ens envolta. Tenim, tots plegats, la tendència a veure’ns nosaltres mateixos com el melic del món. Tot gira al voltant nostre o ens ho pensem. I ens equivoquem. El món té altres centres d’interès i molt sovint més importants que els nostres o, en tot cas, es tracta de fets i esdeveniments que afecten o poden afectar molt greument el nostre futur.
La decisió de Trump de reconèixer Jerusalem com a capital d’Israel pot tenir conseqüències molt importants per a la pau en el món. No en teníem prou amb el risc de Corea del Nord i Trump ha decidit que també es podria desestabilitzar el món araboisraelià. Ara que l’Estat Islàmic semblava perdre força, Trump ha volgut injectar nova benzina al foc d’aquell conflicte. No és un tema conjuntural; portarà conseqüències i serà tot el món qui les haurà de pagar. Nosaltres, el nostre món, també.
Per la banda europea, la senyora May s’ha vist finalment obligada a acceptar que el Brexit li costarà diners. I molts diners. Si la Gran Bretanya vol seguir sent amiga de la Unió Europea, li haurà de tornar bona part dels diners que ha rebut dels socis europeus. El benestar té un cost i la Gran Bretanya haurà d’aprendre a reconèixer que el seu benestar s’ha construït, també, gràcies a la solidaritat europea. La Unió Europea no és una broma; no és fàcil ni sortir-ne ni entrar-hi. I simplement mantenir-hi bones relacions representa acceptar molts condicionaments que, a vegades, es volen ignorar. Això també ens afecta; també s’ha de tenir present en la definició del nostre futur més immediat.
El comportament del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya, amb el senyor Schulz al capdavant, té molt d’exemplar. La gran coalició no va donar bons resultats electorals, però malgrat això ara estan buscant les fórmules que facin possible que Alemanya tingui un govern estable, liderat per Angela Merkel. És una decisió valenta i carregada de sentit europeista. Qui vulgui liderar la Unió Europea –i Alemanya ho vol– ha de donar exemple. Ha de donar estabilitat a la seva acció de govern buscant amplis acords a casa seva. D’aquesta manera demostra davant dels altres estats membres de la Unió que el projecte comú a compartir es construeix damunt d’acords entre diferents. Qui comprèn la diversitat interior té molt de guanyat per moure’s eficaçment en el món de la pluralitat europea. Això també ens afecta; la Unió Europea seguirà tenint accent alemany per mèrits propis. I això també ens condiciona, ens limita.
El món cada vegada és més interdependent. Ens agrada dir que el nostre món és el món, però després, a la pràctica, ens agrada més tancar-nos en la realitat més propera, com si l’aïllament fos possible.
Estem en un món global i el volem administrar amb visió local. Il·lusió enganyosa i, a la vegada, ben inútil. Res del que passa en el lloc més allunyat de la Terra pot ser-nos indiferent. Tot tendeix a projectar els seus efectes més enllà del seu territori. I la contemporaneïtat vol dir acceptar aquesta dimensió global, sense perdre l’ambició local. Però sense aïllar-nos del món, que és una pretensió inútil i empobridora. Tot es relaciona, tot ens afecta. Tot ens condiciona. A fora del petit món de cada dia, el gran món continua girant i nosaltres amb ell.