May manté l’ambigüitat sobre el valor legal del pactat amb la UE
La premier insisteix que “no hi ha res acordat fins que tot estigui acordat”
A Londres li agradaria un pacte de lliure comerç com el del Canadà, però ampliat als serveis financers
El que hi ha hagut fins ara ha estat una simple escaramussa. L’autèntica “guerra del Brexit” no ha fet més que començar, i és com aquells circs de tres pistes que va idear el llegendari empresari de l’espectacle Phineas Taylor Barnum. En una May lluitarà Theresa amb la Unió Europea, en una altra amb l’oposició laborista, i en la tercera amb el seu propi partit.
De les tres batalles, aquesta última és la primera que s’ha de resoldre, perquè Brussel·les ha informat que no pot començar a parlar del futur tractat comercial fins que el Govern de Londres decideixi què és el que vol. I de moment continua dividit entre els partidaris d’un Brexit dur i un Brexit tou, amb la línia oficial que el Regne Unit aspira a un pacte fet a mida, amb els avantatges del mercat únic però sense llibertat de moviment de treballadors. Una cosa que la UE ha repetit una vegada i una altra que és senzillament impossible.
La primera ministra va comparèixer ahir davant la Cambra dels Comuns per explicar als diputats el que va acordar divendres al matí a Brussel·les, en mig de la cacofonia de les diferents interpretacions dels mateixos membres del seu Gabinet sobre si té valor legal o és una simple declaració d’intencions. May va dir que significa un “ferm compromís” per part de la seva administració, però que “res no està acordat fins que tot estigui acordat”. O sigui, que subsisteix una considerable ambigüitat.
Dublín i Brussel·les no veuen les coses de la mateixa manera, i diuen que obligaran els britànics a respectar els termes de l’acord de divorci per començar a parlar de comerç. Si no és que, esclar, Theresa May o qui la succeeixi decideixin marxar clavant un cop de porta (com defensen els partidaris més durs del Brexit) i sotmetre’s a les regles de l’Organització Mundial de Comerç, per molt que l’economia en surti perjudicada a curt termini.
“El compromís de la setmana passada és una bona notícia per a tothom, per als partidaris de sortir i de quedar-se en la Unió Europea –va assenyalar May en la seva intervenció als Comuns–. Una nova sensació d’optimisme impera en les converses, i ara es tracta d’aconseguir un pacte comercial que tingui en compte les nostres necessitats concretes i hi respongui”. O sigui, que inclogui el sector financer, clau per a l’economia nacional.
Tan sols dos dies després del compromís a Brussel·les, el ministre del Brexit, David Davis, va sembrar el dubte al declarar a la BBC que Londres només pagarà la factura del divorci si obté un acord comercial satisfactori, i que el promès “alineament regulatori” entre l’Ulster i la República d’Irlanda es trobi també subjecte al resultat final. Ahir es va veure forçat a matisar aquests comentaris, i a aclarir que “existeix un compromís ferm per part de la Gran Bretanya”, encara que no una obligació legal. El canceller de l’Exchequer Philip Hammond, li va respondre que “seria impensable i impropi d’un país com el nostre fer marxa enrere”.
Dimarts que ve May presidirà una reunió del Gabinet dirigida a començar a buscar un consens sobre el tipus de Brexit a negociar amb Brussel·les, amb els ministres dividits entris els qui desitgen una fórmula semblant a la noruega, amb un ampli alineament regulatori que permetria bastant accés al mercat únic, i els que aspiren a un pacte comercial com el del Canadà, que minimitza les tarifes, però ampliat al sector dels serveis. El Labour, per la seva part, no descarta un segon referèndum i proposa “una aproximació el més estreta possible al que hi ha ara”.
En qualsevol dels casos, el Regne Unit hauria d’adoptar o imitar la legislació de la Unió Europea en qüestions com el medi ambient, la sanitat alimentària, l’agricultura, la ramaderia i l’energia, i renunciar a qualsevol tipus d’ajuts sectorials que li donessin un avantatge competitiu respecte als 27.
Diversos països han informat ja a Brussel·les que no acceptaran cap acord amb els britànics més beneficiós del que ells tenen. I que en cas que n’hi hagi algun exigiran el mateix tracte de favor.