L’Aràbia Saudita comença la sessió
El príncep Bin Salman continua la seva campanya contra el rigorisme dels anys vuitanta
L’Aràbia Saudita no va voler mai ser el millor plató del món. I molt menys distreure de la religió. Des de fa 35 anys, les sales de cinema són tancades i barrades, excepte un IMAX que projecta documentals contra els qual el comitè per a la Promoció de la Virtut i la Prevenció del Vici no hi pot fer es. Però l’any que ve es començarà a aixecar el teló. “Donarem llicències comercials per a cinemes, que podrien obrir ja al març”, ha revelat el ministre d’Informació, Awwad alAwwad. “L’objectiu és que el 2030 hi hagi 2.000 pantalles en 300 multisales”.
Darrere del canvi dins d’un ordre –l’ordre dels centres comercials– s’endevina l’ombra del príncep Mohammed bin Salman. MBS –com se’l coneix– té encara no uns trenta anys, però més joves encara són la majoria dels seus futurs súbdits, les inquietuds dels quals no li són del tot alienes. La Visió 2030 de MBS preveu a més que el cinema i el lleure aportin el seu gra de sorra a l’economia postpetroli.
El Ministeri saudita no ha aclarit si les sessions seran mixtes o només per a homes. O potser només per a dones, com el recent concert a Riad de la libanesa Hiba Tawaji, presentat com una fita de les llibertats en el regne. Hi ha el precedent de les matinals de dibuixos animats en centres culturals, a les quals només accedeixen dones i nens. Alguns fan broma que la policia religiosa, per no córrer riscos, projectarà la pel·lícula amb els llums encesos.
En tot cas, el guió del príncep hereu, aperturista en els costums, no és del tot nou. Hi va haver assajos després de la pujada al tron del seu oncle Abdul·lah i, ja el 2008, es va produir un miracle digne d’Aladí: la celebració d’un festival de cinema en un país sense cinemes. Va ser a Dammam i a més es va repetir el 2015.
Cal dir que, durant molt de temps, l’alternativa al rigorisme masclista i retrògrad del regne va ser el multimilionari príncep AlWalid –a qui, per cert, Bin Salman acaba de retenir un mes en una cel·la daurada de l’hotel Ritz de Riad. Va ser Al-Walid qui va produir la comèdia Menahi, que va trencar un tabú de 25 anys en projectar-se fa una dècada en sales de conferències atapeïdes. El seu protagonista era un Paco Martínez Soria beduí que topava de cara amb els gratacels de Dubai.
Menahi no era l’únic saudita que viatjava als Emirats per motius relacionats amb el cinema –o altres de més inconfessables–. Encara que és Bahrain la veritable Perpinyà en la qual els saudites s’alleugen i es treuen la gana endarrerida de pantalla gran.
Els súbdits de la monarquia absoluta dels Saud no són diferents a la resta dels mortals i de fet despunten –com altres països musulmans– en la recerca intensiva de pornografia a internet. El règim té bloquejades ni més ni menys que 2,5 milions de pàgines pecaminoses o contestatàries. I a més censura severament la televisió i els DVD.
Naturalment, això no vol dir que els saudites no vegin cinema –verd, vermell o groc–, només vol dir que el veuen a casa i, sempre que poden, esquivant la censura a través del satèl·lit o del VPN a internet.
Tot i això, el 2013, Riad va enviar el seu primer títol a competir pels Oscars i repetirà en la pròxima edició amb una pel·lícula presentada en primícia en la Berlinale.
Si tornen les pantalles i amb elles el cinema, podria resultar que el públic demanés el mateix que fa 40 anys: pel·lícules de Bollywood, turques i egípcies. Encara que, tenint en compte els promotors de Dubai, podria tractar-se més aviat de conquerir l’última frontera per als cowboys de Hollywood.
Després del llarg intermedi, encara és aviat per jutjar el veritable abast de l’aperturisme saudita. Però de moment ni tan sols implica l’autorització de partits polítics. Cal celebrar que a les saudites se’ls hagi promès que a partir del juny podran conduir. Ara ja saben que podran anar a tres estadis i potser també al cinema.
Després d’un intermedi de 35 anys, les sales de cinema saudites tornaran a obrir abans de l’abril