Aragonesos
Les relacions entre Aragó i Catalunya podrien ser millors. Molt millors. Fa uns quants anys, dos diaris vam estar a punt de fer un pas en aquesta direcció. Conclosa l’Exposició Internacional de Saragossa dedicada al cicle de l’aigua, semblava que es donaven les condicions per a una millor entesa. L’Expo del 2008 havia estat un èxit, al qual va contribuir de manera significativa el públic català, gràcies a la línia de l’AVE entre Madrid i Barcelona, que llavors s’acabava de posar en marxa. En aquest context, l’Heraldo de Aragón i
La Vanguardia vam començar a parlar de la possibilitat d’un editorial dels dos diaris per afavorir l’entesa entre Aragó i Catalunya. Recordo que la idea va sorgir durant una visita al recinte de l’Expo saragossana.
La crisi econòmica s’apropava a gran velocitat i el director de l’Heraldo, Mikel Iturbe, insistia, amb molt bon criteri, que era el moment de posar en primer pla les possibilitats de cooperació entre Barcelona i Saragossa, pensant en els professionals, en els empresaris, en els estudiants universitaris... Vam tenir unes quantes converses sobre això. Dues ciutats importants situades a tres-cents quilòmetres de distància semblen condemnades a competir entre si, però també poden ajudar-se i cooperar. Vam intercanviar idees i vam arribar a tenir-ne preparat un esborrany. Una tarda ens van trucar de Saragossa, amb veu preocupada: “Aquí l’ambient es torna a caldejar amb la qüestió de les obres d’art sacre; potser serà millor que ens esperem una mica”. Vam guardar l’esborrany en un calaix i encara és allà, esperant que desglaci. De vegades el rellegeixo i no puc evitar una certa nostàlgia.
En un dels paràgrafs finals diu el següent: “Sovint, l’enverinament i l’exageració d’alguns conflictes ha impedit d’unir voluntats entre aragonesos i catalans. L’existència d’alguns litigis que exigeixen una pacient i equitativa solució, la pervivència d’antics prejudicis, la prudència amb què cal abordar afers d’alta sensibilitat com la política lingüística i la cautela que exigeix la gestió de l’aigua no poden fer-nos oblidar en aquests moments de dificultat que és molt més forta el que ens uneix que no pas el que ens separa. La crisi també és un desafiament a la vella mentalitat territorial. La crisi exigeix encoratjar l’esperit de cooperació i explorar noves escales i nous àmbits”. Principis del 2009. Una altra manera d’enfocar les coses semblava possible. Després tot es va complicar.
La intensa reivindicació del corredor mediterrani que va venir mesos després –en aquest cas, una col·laboració molt activa entre Barcelona i València– segurament no va ajudar a millorar les coses. A l’Aragó havien fet bandera del corredor central, que deixava en segon pla la connexió ferroviària catalana amb Europa mitjançant la construcció d’un gran túnel als Pirineus centrals. Un túnel que els francesos van rebutjar, per raons econòmiques, mediambientals i polítiques. A París no volen més forats al Pirineu. A París sempre han volgut tenir la clau principal de les relacions estratègiques amb Espanya. L’opció del corredor mediterrani ha guanyat força –que ningú no canti victòria–, però això no suposarà la ruïna d’Aragó. Gràcies a la seva magnífica situació geogràfica, a uns 300 quilòmetres de Madrid, Barcelona i Bilbao, la ciutat de Saragossa manté un gran potencial com a àrea logística.
La crisi ha estat terrible. La crisi ha arrasat moltes coses, entre les quals un enfocament més pactista de les relacions de veïnatge. Ja disposem de prou perspectiva per constatar-ho. La crisi ho ha crispat tot. Ahir finalment va explotar al carrer el litigi de les obres d’art sacre.
La Guàrdia Civil entrant de matinada en un museu diocesà. Gent cridant de ràbia al carrer pel trasllat d’uns sarcòfags medievals. Els Mossos d’Esquadra utilitzant les porres que no van fer servir els mesos de setembre i octubre. I un camió cap al poble de Sixena, on l’esperaven cantant cançons de Labordeta.
Aragó, 1 - Catalunya, 0, diu el marcador, en aquest temps en què tot és crònica esportiva. Quan el camió va arribar a Sixena, faltava una caixa. Una caixa plena de vots que aviat serà en mans del candidat legitimista de Brussel·les.
Fa uns quants anys es podia haver evitat la trencadissa de relacions entre Aragó i Catalunya