“Santos que yo te pinté”

Diumenge al matí, a fora fa fred i a dins plana aquella lentitud de qui es proposa que les hores siguin llargues. El tocadiscos canta “Santos que yo te pinté, demonios se tienen que volver”. L’hi diu Jota, de Los Planetas, a una noia que avisa que, bé, la seva no serà la relació d’amor més plàcida, malgrat que ningú no l’estimarà com ell. Serà la mirada viciada, però la cançó em fa pensar en les promeses dels partits per al post-21-D, en tot allò que no podran complir després d’una campanya electoral en la qual la majoria afermen els seus principis carregant sobre els altres. Tres partits al capdavant, segons les enquestes, i quatre més que posaran els seus vots per inclinar la balança cap a o contra l’independentisme. Governarà –si és que d’aquestes eleccions catalanes en surt un Govern– el partit que sàpiga sumar més suports parlamentaris, i el que ha de posar-se d’acord amb un altre sap que haurà de renunciar, o si més no matisar, a algunes de les seves promeses, especialment les de capçalera.

Si Junts per Catalunya, ERC i la CUP no sumen o no es posen d’acord en el grau de lateralitat per aplicar la seva república –justícia vigilant–, apareixeran bretxes. Per flirtejar amb Catalunya en Comú hauran de renunciar a tot allò que faci olor d’unilateral (i una mica més). Mentrestant, CatComú teixeix cap a ERC i cap al PSC per fer un front d’esquerres, social. Esquerra Republicana hauria de renunciar a la unilateralitat amb la qual avui torna a marcar figura enfront de JxCat, i podem suposar que exigiria al PSC desmarcar-se molt i molt del PP i el 155, fins i tot del PSOE, i potser revocar algunes de les conseqüències del famós article de la Constitució. Per cert, el PSC accediria a donar la presidència a Esquerra com a força més votada d’aquest bloc segons les enquestes? Miquel Iceta faria president Oriol Junqueras o Marta Rovira? Ja han dit que no. I a l’inrevés? Escenari només per a aficionats a la sèrie Borgen i guionistes enginyosos. El tercer possible pacte més recorregut és el de Ciutadans, el PSC i el PP, però caldrà veure si sumen més que els independentistes i els termes d’un acord que tampoc no seria senzill pel risc de quedar diluïts i semblar tots el mateix. Així doncs, en temps d’empats, “santos que yo te pinté, demonios se tienen que volver”. Es deuen dir res de semblant els candidats quan s’arreglen davant el mirall per sortir a convèncer-nos?

La dificultat d’imaginar què passarà en el post-21-D és el millor reflex que convocar eleccions com a sortida cap endavant d’un problema que és binari –independència sí o no–, profund i de posicions irrenunciables no és la solució. Pot ser un gran embolic, dimonis!

Governarà el partit que sàpiga sumar més suports i, per tant, matisar promeses de capçalera o renunciar-hi