La república en 3D
Marta Rovira representa el producte nacional amb denominació d’origen de proximitat
Per desmentir el clixé malèvol del republicanisme rural, hereu d’una al·lucinació d’Àngel Guimerà, Esquerra Republicana de Catalunya ens convida a visitar Leitat, gran superfície de recerca i innovació situada al Vallès, a prop de l’acadèmia d’Operación Triunfo. Marta Rovira, la candidata, arriba en un Seat i és rebuda per un intens desplegament político-mediàtic. Resultat: no se sap on comencen la comitiva, el seguici, la diplomàcia amfitriona i nosaltres, la canallesca. Rovira sembla agrair aquest parèntesi de turisme tecnològic a una estructura de nació sense Estat finançada, en part, per l’Europa de Brussel·les. Que el dia s’hagi llevat belga és casualitat i Rovira assumeix el paper de convidada amb professionalitat. Fins i tot fa preguntes que nosaltres, potser perquè estem cansats que ens enganyin o perquè ja coneixem totes les respostes, ja no fem.
A la panera electoral Rovira representa el producte nacional amb denominació d’origen de proximitat i, si m’apures, de quilòmetre zero. Podria ser una capsa de catànies del Penedès amb esperit d’oliva arbequina o, si ho preferiu, un pot (de vidre reciclable) d’olives farcides d’ametlla dolça. La catalanitat afirmativament redundant que representa és una tradició i ella la defensa conscient del seu paper de cap de llista accidental. La visita obliga a posar-se bates blanques, però, com que això no és Dinamarca, no hi ha bates per a tothom. El recorregut inclou oficines amb molts ordinadors i joves amb cara de resar perquè els polítics no agreugin els nivells tòxics de precarietat i una zona de màquines de professor Tornassol que treballen per dissenyar un futur en 3D, físicament i químicament al servei de prodigis industrials i ortopèdics, automatitzacions de productes inimaginables i nous estats –sense lectures polítiques– de la matèria. Tot és impressionant menys les escales, vulgarment ancestrals i amb un rètol enganxat als graons (“Feu salut, pugeu per les escales”) que convida a cagarse en tot.
Però la visita, que pretén posar en valor la recerca al servei d’un país millor, culmina amb un canutasso declaratiu en què Rovira activa tot el seu potencial propagandístic. I ho fa amb l’estil que la defineix: de trepant percutor a l’hora d’aprofitar l’oportunitat de, per aquest ordre, lamentar-se, protestar, denunciar, indignar-se i exigir. El repertori s’actualitza a mesura que la inèrcia li escalfa els motors retòrics: Sixena, el jutge Llarena, l’article 155, la unilateralitat de Rajoy, Junqueras a la presó, les eleccions anòmales, tot culmina en una conclusió que, si no és unilateral, ho sembla. Però, més enllà del somriure amb el que rep la cadena fabricada gràcies a una impressora 3D (no és cap metàfora dels mètodes carceraris espanyols sinó una cadena industrial) i del seu posat d’opositora infal·lible a l’hora d’exposar el temari pel qual s’ha preparat, el que més es nota en l’actitud i el to de Rovira és la fe. Una fe que, per bé o per mal, cap tecnologia en 3D no podrà fabricar mai.