La metàfora Sixena
Deia el filòsof cínic Sal·lusti que la concòrdia fa créixer les coses petites i la discòrdia arruïna les grans. Sens dubte, tenia raó, perquè és evident que una pràctica regular de la concòrdia crea una xarxa de petites complicitats que permet després volar més enllà. La concòrdia és l’atmosfera que dona oxigen al primer diàleg i d’aquest diàleg en petit es poden aconseguir després els grans pactes. A la inversa, la discòrdia és un contaminant eficaç que tendeix a deixar la terra cremada.
I en aquest punt estem: en terra cremada. Aquests dies s’usa molt la paraula concòrdia, a banda i banda de l’espectre ideològic, i els opinadors més ben intencions la reclamen com si fos un mannà que atemperi la fam de confrontació. No puc estar-hi en desacord, perquè és evident que les coses funcionarien millor si es restablissin els ponts de diàleg. I per aconseguirho, cal un clima bàsic de concòrdia. Però, i ara ve l’adversativa, la concòrdia no és un bé natural, ni neix per generació espontània, sinó que sorgeix d’una voluntat minuciosa i persistent d’entendre’s. I aquí és on la realitat i les bones intencions es claven bufetades.
S’ha usat un patrimoni artístic delicat amb l’única intenció de marcar un gol a la porteria catalana
Com es pot treballar per a la concòrdia des de posicions de prepotència i revenja? De quina manera recosirem ferides (tal com demanava Antoni Puigverd ahir mateix), amb gent a la presó, amb amenaces d’encausar més persones, amb la persistència a convertir els jutjats en parlaments fallits, i en accions com la darrera de Sixena, que són d’una potineria que ratlla l’insult? El que ha passat amb les obres d’art del Museu de Lleida és la metàfora d’aquest clima enverinat que neix d’un sentit del poder autàrquic i abusiu. Un clima que és el que ens ha dut fins aquí. Amb l’afegit que s’ha usat un patrimoni artístic delicat per poder perpetrar un groller “a por ellos”, que tenia, com a única intenció, marcar un gol a la porteria catalana. I s’ha fet sense ni tan sols guardar les formes, tal vegada perquè la prepotència no necessita ni educació ni elegància. Al contrari, el missatge era explícit: el 155 és un forat negre que tant pot servir per destituir un president com per convocar unes eleccions o forçar abruptament un trasllat artístic.
El tema de Sixena no pot sumar més despropòsits: prendre una decisió traumàtica quan no s’ha acabat la causa; fer-ho quan el Govern català no pot presentar al·legacions perquè està suspès; decidir-ho un jutge provisional que, així que ha pres la decisió, ha deixat el jutjat; i enviar la Guàrdia Civil per tal de reblar el missatge de la força. Pel camí no s’han tingut en compte les contingències del cas ni els diners que la Generalitat ha dedicat a comprar les obres, salvar-les, restaurar-les i tenir-les en condicions, ni el lloc on seran desades. Amb tot sumat, és difícil imaginar que el que busquen és la concòrdia. Més aviat sembla que només aspiren a tenir-nos de genolls.