Normalitat d’excepció

Les interlocutòries dictades pel Suprem per un costat i l’eventualitat que l’independentisme reediti la seva estratègia de la passada legislatura per l’altre dibuixen un arc de dimensions descomunals per a una democràcia que es té per consolidada. Un arc entre dos extrems d’excepció. La unilateralitat secessionista i la possibilitat que la seva persistència incorri en els delictes de sedició i de rebel·lió. No hi ha cap societat de l’hemisferi lliure que estigui sotmesa a una tensió política i institucional semblant. La reiteració en el delicte forma part dels motius judicials pels quals Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart continuen a la presó. Però treu el cap també en l’horitzó una possible victòria electoral de les tres candidatures independentistes que es presenten al 21-D. El risc que Catalunya es mantingui en l’espiral és encara més evident en tant que l’excepció ha passat a formar part de la normalitat. Situacions impensables fa un any donen lloc a un estat d’opinió dislocat que proporciona totes les possibilitats perquè el bucle continuï actiu. La unilateralitat, decebedora i ineludible alhora, l’autoexili de l’expresident, els empresonaments i investigacions en curs, l’aplicació del 155, conformen una realitat que podria perpetuar-se, vist l’ocorregut fins ara.

Aznar, Rajoy, la Fiscalia General i les interlocutòries d’alguns jutges han estat assenyalats reiteradament com a responsables d’haver donat carta de naturalització de l’independentisme; que el catalanisme polític no hagi estat capaç de continuar encarrilant el gruix de les reivindicacions per un autogovern més important o millor per a Catalunya. Però d’un temps ençà s’està donant també un fenomen que va en sentit contrari. La insistència independentista corre el risc de desbaratar el desitjable eixamplament de les vies autonòmiques i de les llibertats, en tant que a la naturalesa reactiva del sobiranisme secessionista se li oposen la reacció identitària espanyolista i una concepció més intervencionista de l’Estat de dret i del poder judicial. Que la Fiscalia General no obeeixi estrictament les pautes polítiques que segueix el Govern central serà sempre una bona notícia. El dubte rau en si ho serà també si la seva qualificació dels fets independentistes resulta, a partir d’ara, més implacable que l’aplicació del 155.

Tot moviment reactiu tendeix, instintivament, a projectar la imatge que més li convé del seu adversari; a construir l’altre i recrear-lo segons les seves pròpies conveniències. Però quan l’excepció es fa normalitat, la imatge que s’ha buscat del contendent es fa realitat i, en aquesta mateixa mesura, es torna en contra d’aquest moviment reactiu. El 155 dona la raó als independentistes més convençuts, perquè els confirma en la seva idea de l’“Estat opressor”. Però alhora fa aflorar les debilitats d’un secessionisme que es deia imparable. L’independentisme crida al vot per derrotar el 155 però, alhora, els independentistes saben que la seva excepció podria perpetuar la intervenció sobre la Generalitat. La presumpció que la pugna acabarà esgotant l’altre és infundada; respon, en el millor dels casos, a una idea romàntica de l’emancipació pròpia. L’advertència no només afecta el secessionisme; també l’haurien de tenir en compte els qui el combaten emulant la seva èpica.

Un dels beneficis immediats del victimisme és que aquells que s’hi acullen no tenen cap necessitat de donar explicacions sobre els seus propòsits i sobre la solvència del seu projecte. És el gran avantatge amb què compten les candidatures independentistes. En tenen prou amb donar curs a la indignació per defugir les seves responsabilitats en tot el que ha passat a Catalunya des de l’inici del procés, i per eludir fins a la més superficial exposició dels seus objectius de cara a la legislatura que ve. La qual cosa rebaixa també el grau d’exigència que estableixin les formacions no independentistes a l’hora de detallar les seves intencions.

És possible que l’independentisme –unit per si guanya i dividit per si es queda per sota de la majoria parlamentària– no tingui més remei que renunciar ara a la mínima revisió de les seves maneres i temps, sabent que, sigui quin sigui el resultat del 21-D, haurà de canviar en alguna cosa.

Tot i així li seria millor deixar d’enrocar-se i oferir algun senyal d’obertura a la hipòtesi de fer marxa enrere, d’aquí a 10 dies, respecte a l’immediat adveniment de la república catalana. No sigui que acabi entrampant Catalunya en la immutabilitat d’un univers simbòlic d’abans-d’ahir. Aquest al qual es remeten tantes i tants que diuen ser independentistes de tota la vida.

L’independentisme crida al vot per derrotar el 155 però sap que la seva excepció podria perpetuar la intervenció