Els dissidents
Aquest dimarts hi poso molt valor i, en comptes de parlar de Catalunya, us parlaré de Madrid. Diguem que parlo de Madrid, que Sabina va posar en boca d’Antonio Flores. I ho faig mirant les fotos publicades aquests dies de dos carrers madrilenys pels quals l’autoritat va ordenar caminar en una sola direcció. L’Ajuntament creu que amb la direcció obligatòria s’alleuja el trànsit humà. En vista de les fotos, no està demostrat. I començo a sospitar que la visió de l’insòlit espectacle té un efecte crida i començo a témer que combatre l’embús humà provoqui un embús encara pitjor.
Però de moment, el que mostren les fotos és fascinant. Representa el somni daurat d’un líder polític, i no necessàriament un sàtrapa: tots els ciutadans caminant en la direcció que ell els va marcar, naturalment pel seu benestar. És la representació gràfica del pensament únic, tots cap a la mateixa destinació, mirant només l’esquena dels altres passatgers, sense veure’ls la mirada ni conèixer el seu gest. L’escena ideal perquè un lloador oficial pugui escriure encesos articles sobre la responsabilitat cívica, la maduresa social del poble anònim i el fruit de la costosa inversió educativa.
Hi ha en aquesta escena alguna cosa que recorda Corea del Nord, fins que descobreixo en gairebé totes les fotos algú que va en direcció oposada a la marcada per l’autoritat. Ostres, els dissidents! Com se li poden haver escapat a l’eficàcia informant, només informant, dels guàrdies? Els discrepants no són gaires: a cap foto no passen de la mitja dotzena. “Una insignificança”, dirà la gerent estadística a l’autoritat. “S’imposarà el sentit comú de la majoria”, dirà un informe amb capçalera. “S’ha obert una investigació per conèixer no només l’origen, sinó la finalitat de la dissidència”, dirà una nota de premsa. “Mitja dotzena de díscols no trenquen la uniformitat vianant”, escriurà l’editorialista del diari pròxim al poder. Però al final del recorregut, la mitja dotzena de dissidents cantarà victòria: “Ho hem aconseguit!”. La resistència a la direcció única ja tindrà els seus herois. Potser acaben demanant la independència de Madrid.