“Ser acollida no va ser un problema”
Els cineastes Carla Simón i Raúl Serrano narren la seva experiència després de la pèrdua de la protecció dels seus pares
Carla Simón va anar al Ministeri de Sanitat i Serveis Socials fa uns dies per participar en la clausura del III Congrés de l’Interès Superior del Nen de l’Associació Estatal d’Acollida Familiar (Aseaf). Volia explicar la seva història, en part, narrada de manera entranyable en la seva òpera prima Estiu 1993, una de les tres pel·lícules escollida per Espanya per a la 90a edició dels Oscars. “Sí, jo vaig ser acollida quan la meva mare va morir (el seu pare havia mort abans). Tenia sis anys i la meva mare, veient que es moria, ho va deixar tot organitzat perquè la meva tia, que vivia a la Garrotxa, s’ocupés de mi”, va explicar. La malaltia de la seva progenitora, que va durar tres anys, la va convertir en la “nena de tots”.
“Em van malcriar –diu tímidament– perquè tots sabien que ella estava molt malalta. Llavors vivia a Badalona, a prop dels meus avis i una altra tia. Però la meva mare va decidir que el millor per a mi era anar-me amb la meva tia, el seu marit i la meva cosina, més petita que jo, que tingués una referència d’una família normal”, relata.
“Sí, vaig ser acollida, i? Per a mi no va ser mai un problema i això l’hi dec a la meva mare, la meva nova mare, una gran educadora, una persona que tot ho parla i que va fonamentar la nostra relació en el diàleg. Ella, i per descomptat, el meu pare. Aquí, crec, que és on hi ha la clau, perquè ajuda a la normalització”. “Els nens són molt intel·ligents per entendre situacions molt complexes però no saben gestionar les emocions”, una cosa que “s’aprèn del diàleg amb els adults”, insisteix.
Simón no va fer la pel·lícula com una catarsi, “com si no ho tingués superat sinó perquè em semblen fascinants els processos d’adopció i d’acollida. I el que n’he après mentre la preparava és increïble. L’amor i el diàleg són la base de tot”, assenyala.
La cineasta catalana reconeix
Gairebé 14.000 menors esperen en una residència una família; als 18 anys deixen de ser tutelats
que és una d’afortunada. No sempre és així. En el seu cas, va ser acollida per la seva pròpia família, mentre que en d’altres, és una família aliena la que s’encarrega del menor, totes dues considerades com les idònies perquè un nen es desenvolupi en les condicions adequades (la llei de Protecció a la Infància i l’Adolescència del 2015 pridascú oritza aquest tipus d’acolliments). Però encara queden gairebé 14.000 de menors que esperen una llar en residències. Sí, 14.000 viuen en una institució.
La vicepresidenta d’Aseaf, María Arauz, posa un èmfasi especial en aquests nens per a qui no hi ha famílies, menors que quan fan 18 anys han d’abandonar la residència i són “llançats” sense miraments al món dels adults. En un temps en què es parla de l’allargament de l’adolescència fins més enllà dels 20 anys i de joves fins als 30, milers de nanos amb 18 anys acabats de fer són abandonats i s’han de buscar la vida. Sense casa, sense família i sense possibilitat de trobar una feina, es troben literalment al carrer, amb l’única ajuda d’una renda mínima. I no en tots els casos. La desprotecció més absoluta que, tot i això, les administracions es resisteixen encara a resoldre.
Raúl Serrano, cineasta i professor de l’Institut de RTVE, va ser un d’aquests nois que va passar la infantesa i l’adolescència en residències i centres tutelats (del 1984 al 1998). Va poder ser adoptat, però els seus pares s’hi van oposar. D’aquells dies (anys 90) recorda l’angoixa que sentia quan s’acostava divendres perquè havia de passar el cap de setmana amb els seus progenitors. La situació familiar era anguniosa, segons explica al Congrés d’Aseaf.
I la residència? Massificada, ca- a la seva i sobrevivint com es podia. Poc abans dels 18 va anar a un pis tutelat de Mensajeros de la Paz, amb el terror que arribés l’aniversari que posaria fi a qualsevol empara.
En el seu cas, tal com relata al llibre Hogares compartidos, de la periodista Olvido Macías, els estudis van ser el seu salvavides. No va passar amb d’altres que, sense estudis bàsics, sense una formació apta per a la feina, es llançaven al carrer per reproduir els actes que van portar alguns dels seus pares a perdre els fills. Serrano aposta pels acolliments familiars com la millor opció per als nens desprotegits. Necessiten amor incondicional, assenyala.