A cop de porra... de matinada
A cop de porra, de matinada i per la inesperada porta de l’article 155. La incapacitat política en la resolució de l’etern conflicte entre dos veïns, com són Aragó i Catalunya, per la propietat d’unes obres d’art que tots dos reclamen com a seves ha quedat retratada com mai. La posada en escena de l’última batalla lluny de calmar els ànims –no cal oblidar que queden altres obres en litigi– ha encès encara més la metxa.
La comitiva aragonesa va entrar al museu a una hora intempestiva. “Amb nocturnitat i traïdoria”, sostenien alguns, fins i tot des del costat aragonès. Es podria haver esperat a la primera llum del dia per executar la sentència que dona la raó a l’Aragó. Tot hauria estat menys tenebrós. Amb més aparença de legalitat. Però la part que s’ha apuntat l’última victòria, escarmentada per la resposta catalana a altres resolucions que els donaven la raó, no ha volgut perdre en aquesta ocasió ni un minut. Era la seva oportunitat d’or, ja que l’última decisió judicial els autoritzava fins i tot a utilitzar la força si trobaven oposició, cosa que no va passar. I a més aquella sentència no es podia dictar en millor moment per a ells, amb l’“enemic” dispers i ocupat en altres coses. Així que devien pensar: o ara o mai.
Tothom esperava que l’operació s’iniciés dilluns a primera hora. Però a mitja tarda de diumenge tot es va accelerar. Els Mossos, uns manats en aquest cas, van rebre l’ordre d’acordonar els voltants del museu passada la mitjanit d’ahir. I ho van fer a consciència, amb un desplegament policial mai vist en un afer relacionat amb l’art. Ja s’intuïa el que seria inevitable. Àngel Ros, alcalde de Lleida, va ser la primera autoritat de plantarse davant de les portes del museu, però els agents li van tallar el pas (no li va valer de res la condició de paer en cap) i es va quedar al carrer.
Hi va haver càrregues policials (paper reservat en aquest cas per als Mossos), mentre que la Guàrdia Civil, sempre al costat de la comitiva aragonesa, es va mantenir en una discreta segona fila. Cada força de l’ordre a la seva.
Hi va haver empentes, cops de porra, persones que van rodar per terra, contusionats, llàgrimes i una sensació d’impotència generalitzada. Per a la majoria dels concentrats el tema ja no anava d’obres d’art, ni de conflictes entre bisbats o contractes de compravenda controvertits. Ni tan sols de la incapacitat política (amb repartiment de culpes) per arribar a un pacte tranquil i bo per a les dues parts. Tot es va viure com una humiliació. “Això és un altre robatori a Catalunya, ens ho estan prenent tot”, afirmava un dels manifestants. Reprendre ara el diàleg entre aquests veïns (les obres són avui a només una hora de camió d’on reposaven ahir) serà molt difícil. La política, que tant rèdit ha tret sempre d’aquest conflicte des de tots els bàndols, ara està regirada com mai. Per als perdedors, això de Sixena és una agressió més a Catalunya; per als vencedors només s’ha fet justícia, tant se val si s’ha impartit a ple sol o de matinada.
El moment era el més apropiat, amb un “enemic” dispers i ocupat en altres afers